Mireia Miró: «L'esquí de muntanya hauria de ser olímpic»

Des de molt petita l'apassionava la muntanya. Anava amb la família a veure llacs els caps de setmana. Fins que les excursions se li van començar a fer curtes. Va ser llavors quan els pares de Mireia Miró (Barcelona, 1988) la van apuntar a la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), amb seu a Gràcia. Tenia 12 anys. Ara, amb 23, és una de les millors esquiadores de muntanya del món. A més és una de les corredores més destacades d'alta muntanya, ja que alterna els dos esports segons si és temporada hivernal o estival. I per poder-se entrenar i estar molt a prop de les seves muntanyes resideix des de fa dos anys als Alps. Compagina la posada a punt amb la participació en nombrosos campionats. L'any passat va ser campiona del món d'esquí de muntanya i aquest, que competeix lesionada, subcampiona d'Europa.

¿Aquesta aventura esportiva va començar a la UEC de Gràcia.

¿Abans amb els meus pares feia excursions i senderisme, però se'm va quedar curt. Amb 12 anys a la UEC podia sortir amb gent de la meva edat. Allà vaig fer alta muntanya, barrancs, espeleologia... Vaig provar l'esquí de muntanya amb 15 anys, però llavors no em va agradar perquè era molt cansat. Però als 17 em vaig apuntar al Centre de Tecnificació d'Esquí de Muntanya, orientat a joves de 14 a 23 anys, i allà ja vaig començar seriosament.

¿El seu palmarès, que figura a la seva web (www.mireiamiro.com¿El meu punt fort, però a vegades també és el meu principal defecte, és que sóc molt exigent amb mi mateixa. M'agrada fer-ho tot de la millor manera possible. I no em sé dosificar. Encara que vagi la primera i tingui la segona molt lluny no afluixo mai, m'agrada donar-ho tot. I crec que també és bo saber-se relaxar.

¿Tant entrega que segueix guanyant amb una lesió al genoll.

¿Vaig començar amb una tendinitis. El genoll em fa mal, però cada cop menys. Aquesta temporada he hagut de canviar els entrenaments i això psicològicament m'ha afectat molt. Però estic contenta perquè, tot i la lesió, obtinc bons resultats, encara que per a mi la prioritat ara és recuperar-me. Però quan travesses la meta el que sents no és pel resultat, sinó per tot el camí previ, les vivències, tot el que has viscut. He adaptat els meus objectius a la lesió, que no me la vaig fer esquiant, sinó corrent a la muntanya a l'estiu. Combino els dos esports segons l'època de l'any.

¿¿Quan serà l'esquí de muntanya un esport olímpic?¿Jo vaig començar a competir el 2005 i ja es parlava d'aquest somni. Però han passat set anys i estem igual. I no sé per què, no estic en l'organització, però per a qualsevol esportista poder anar a uns Jocs Olímpics és impressionant. ¡Tant de bo l'esquí de muntanya fos olímpic! Em faria molt feliç.

¿¿Quina carrera voldria guanyar?¿La Patrulla de les Glaceres, de Zermatt a Verbier, un recorregut de 53 quilòmetres d'esquí de muntanya que se celebra a finals d'abril. Guanyar-la aquest any em faria especial il·lusió. Hi participaré amb un equip de tres noies. Són unes vuit hores de carrera en què poden passar moltes coses.

¿¿I després?

¿No ho tinc clar, encara que sempre he volgut ser bombera. També m'agradaria dedicar-me al que he estudiat, Inef (educació física), però en l'especialitat d'esport adaptat, que no és només el que practiquen persones amb discapacitat física, sinó també la gent gran i les persones alcohòliques, per exemple. És una especialitat que està molt desenvolupada en altres països, com França, Suïssa i el Canadà.

¿¿Fins quan competirà?

¿Bé, jo tinc 23 anys i en la Copa del Món d'esquí de muntanya hi ha dones competint amb 35 anys. I després hi ha les curses populars. Aquest és un esport que pots practicar fins que et cansis.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

¿Ara viu a Suïssa, molt a prop de les muntanyes. ¿Què recorda de Gràcia?

¿Jo sóc d'Horta-Guinardó, però arran de la meva entrada a la UEC havia d'anar a la seva seu a Gràcia (Encarnació, 133-135) cada dimarts i cada divendres a la nit. Per mi Gràcia és un barri amb molt d'ambient, que et fa sentir com si fossis en un poble, amb els seus carrers estrets on et pots perdre.