Les barraques del segle XXI sorgeixen en ple 22@

Precisament des de dalt dels esvelts edificis que a un ritme molt més lent de l'esperat es van aixecant a l'ambiciós 22@, s'observa en tota la seva magnitud la misèria amb la qual conviuen. Al costat de noves i rotundes construccions, com l'Hotel Me, la Torre Agbar o l'impressionant edifici de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, i amagats darrere d'uns murs de metall o totxo que impedeixen veure el seu interior, una dotzena de solars acullen assentaments on malviuen desenes de famílies senceres, darrere de muntanyes d'escombraries, ja que la recollida i venda de ferralla com a principal fórmula de supervivència és el denominador comú.

Són les barraques del segle XXI, construïdes, com les del segle XX, amb cartrons, xapes i plàstics. Moltes -i aquest és el punt postmodern- estan en solars de propietaris a qui la bombolla immobiliària els va esclatar a la cara. Propietaris que van retenir els terrenys durant la febre del totxo a l'espera d'ofertes millors que no van arribar mai, i ara se n'han oblidat (o no, i tenen l'ocupació als tribunals).

Es tracta d'assentaments on resideixen gitanos nòmades que viuen en diferents llocs de la ciutat des de fa dècades, la majoria d'origen portuguès -l'ajuntament calcula que són unes 100 famílies, 380 persones-; els grups de romanesos arribats a posteriori -prop de 200-, i que també sobreviuen del comerç de cartró i ferralla, i els sense sostre que han vist en el barraquisme una manera de sortir del carrer. En precari, de cartró o de llauna, però sota un sostre al cap i a la fi.

La cara més crua del districte tecnològic es reflecteix en els ulls d'aquells -cada dia més- que passegen amb un carro del supermercat ple de deixalles, ficant el cap als contenidors, un darrere l'altre. I és que, a més de moltes altres coses, el 22@ és, també, el lloc on la tecnologia que més abunda és la de les velles pantalles d'ordinador que es van apilant a les naus on es comercia amb ferro d'una manera més o menys legal.

TIPOLOGIES MOLT DIFERENTS / Al costat de les barraques, a vegades en naus adjacents als solars en qüestió, malviuen en antics tallers o fàbriques ara ocupades o en pisos sobreocupats 400 joves senegalesos, molts d'ells sense papers. Al marge de la manera com es mantenen, comparteixen cues davant de les fonts públiques del barri per proveir-se d'aigua per cuinar i per rentar-se.

La situació dels campaments varia molt en funció dels seus habitants. Mentre que els assentaments nòmades compten amb cases d'obra i caravanes amb cuina, neveres, estufes i fins i tot televisió, com si fos un càmping amb totes les necessitats bàsiques cobertes, n'hi ha d'altres on sobreviuen indigents, pràcticament sense res.

Notícies relacionades

Crisi, barraques i estratègies de supervivència

Càmping gas amb cadena

Cada cas és un món. Chan Chan és un home xinès de 51 anys. Després de viure bastant temps al carrer es va instal·lar en una nauokupadadarrere de Razzmatazz amb l'indi Karpal Singh, de 50. «Viure al carrer és molt dur. Si no busques aliances, estàs perdut», apunta Singh. A la nau s'estava millor que al carrer, però estaven cansats de les festes i dels problemes amb les drogues i amb els veïns -que al seu torn estaven cansats del mateix-, de manera que fa un mes van optar per entrar en un solar, com veien que havien fet molts altres. Entre les seves dues barraques, muntanyes de sabates, cadires i caixes. Encara que són una família amb totes les lletres, cadascú cuina el seu menjar. Tenen un fogó a cada barraca. «Cadascú té els seus gustos. Ens ajudem, però cadascú a casa seva», explica Singh, que assegura que, si l'ajudessin, tornaria al seu país avui mateix.

«Quan vaig arribar a Barcelona tot era diferent. Treballava en la construcció, posant pladur, i podia pagar el lloguer del meu pis a l'Hospitalet de Llobregat i enviar diners al meu país; però des del 2008 no hi ha feina, i amb l'edat que tinc...», prossegueix l'home, que malgrat tot es busca la vida. «El pitjor és rentar la roba. A la bugaderia surt molt car i aquí gastes més aigua que una altra cosa, així que, com que als contenidors de roba encara en trobes, quan s'embruta la tiro», explica amable davant la mirada de Chan, que li dóna la raó mentre juga amb un dels seus gossos.