Quan (re)obrir els Méliès és notícia

Quan el dijous 2 de juny de l'any passat es va cremar, per culpa d'un curtcircuit, la cabina de projecció dels cines Méliès, es van evacuar sense problemes la trentena d'espectadors i es van haver de tancar les dues sales, aquest diari explicava en una notícia breu que l'incendi havia «deixat tocat de mort» aquest cine del carrer de Villarroel. I és que el propietari,Carles Balagué, es va mostrar «molt pessimista» sobre la possibilitat de reobrir. I no era un pessimisme gratuït el del cineasta català -que va començar amb aquesta aventura de projectar pel·lícules d'autor, clàssiques, catalanes i altres joies desconegudes el Nadal del 1996-, ja que sabia que tancar un cine és molt més fàcil que obrir-lo.

¿La prova? Guiat per la sensació que no fa gaire hi havia més cines a la ciutat que ara, rescato de l'arxiu la cartellera de cine de Barcelona d'aquell Nadal de fa 15 anys, quan els Méliès es van estrenar ambEl gran carnaval, deBilly Wilder, iAssumpte intern, del mateixBalagué. La llista de defuncions cinematogràfiques en aquests 15 anys és esgarrifosa; han mort en tres lustres més cines a Barcelona que estrelles a Hollywood.

A veure: a finals del 1996 es podia anar al cine a les sales ABC Balmes, Alcázar, Alexis, Arcadia, Arkadín, Astoria, Bailén, Balmes, Capsa, Casablanca, Club Doré, Club Pedro IV, Coliseum, Diagonal, Fantasio, Montecarlo, Niza, Novedades, Palacio del Cinema, París, Publi, Regio Palace, Rex, Rio, Savoy i Waldorf. Fins a 26 cines desapareguts en 15 anys, uns amb noms històrics, ara en ruïnes, o reconvertits en botigues o teatres. Hi va haver cinc cines al passeig de Gràcia, dels quals només en queda un, el Comedia. Tots van ser empassats per la voracitat dels còmodes multicines, que van obrir pràcticament tots als grans centres comercials.

Així queBalagué les veia venir, quan se li va cremar la sala sense dècades d'història però amb un premi Sant Jordi de cine al seu haver. Un cine enmig de l'Eixample, sense cartells fastuosos, sinó com si fos una botiga més. Si camines ràpid, ni t'adones que passes davant d'un cine, entre els carrers del Consell de Cent i Aragó. «Falta la decoració, uns quants detalls, però amb les sales ja a punt i tot repintat, vam voler obrir encara a les vacances de Nadal», m'explicaDani Cantón mentre retalla els tiquets per anar a veureMelancolía, deLars von Trier. Al costat, hi ha persianes baixades, locals de lloguer, crisi per tot arreu.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Un Verdi extrem

3 O sigui, en contra dels mals auguris, i després de gastar 180.000 euros en la reforma, sí que va poder reobrir aquest modest cine on, segons elDani,es vol projectar «més enllà del Verdi i Renoir», els grans competidors. «Som un Verdi extrem», afegeix, malgrat que tots els films de la seva cartellera d'aquesta setmana, aquell deVon Trier, Habemus Papam,deNanni Moretti,Jane Eyre iMargin Call,ambKevin Spacey,també es poden veure en altres sales. Deu ser que han volgut començar forts. El cine alternatiu de veritat, i aquests clàssics de tota la vida, ja tornaran en el futur.