«Estic a la nau des que es va ocupar fa quatre anys»

A l'assentament de subsaharians que viuen i comercien amb ferralla a l'edifici ocupat de la vella empresa de transports del carrer de Badajoz, 112 no existeixen jerarquies formals però sí una organització de fet i personatges amb certa autoritat sobre els seus companys. L'antiguitat sempre és un grau i aquí, enmig de muntanyes de metalls i de tot tipus de residus a l'espera de convertir-se en uns quants euros, també. Diversos dels africans preguntats després de recórrer la planta baixa de la nau indiquen que un dels que més saben del local és Boubakar.

Assegut al pati on de forma rudimentària se separen els tipus de metalls de tot el que entra a l'edifici, en especial el valuós coure, i fent calades a un cigarret amb parsimònia, es troba aquest home que aparenta tenir uns quaranta anys encara que no revela la seva edat.

Afirma que va arribar a Espanya el 2006, després d'«una perillosa travessia en pastera» i que té cinc fills al seu Senegal natal. «Estic en aquesta fàbrica del Poblenou des del principi, fa quatre anys. Abans havia viscut en una altra casa», explica en un castellà gens fàcil i que gairebé murmura.

Notícies relacionades

Judith Mascó es reinventa

Europa es defensa a les seves ciutats

Durant la nostra conversa manté una postura hieràtica i les paraules surten de la seva boca amb gran lentitud, un gest i una actitud que adopta per precaució o potser per estatus. Diverses vegades interromp les seves respostes per repetir a un jove compatriota situat a la gatzoneta davant seu com ha d'esclafar a cops i sense eines, només amb un altre tros de metall, un petit motor per separar-ne el fil de coure del nucli.

«Estic sense papers. La vida aquí és difícil perquè avui tinc coses que puc vendre i convertir en euros i demà no tinc res i he de buscar i buscar», confessa. Mentre dóna noves instruccions al jove que podria ser el seu fill, un altre subsaharià d'edat semblant a aquest comença a orinar a poca distància en ple pati taller.