El parc no es va aturar

Hi havia alguna cosa incomprensible, xocant per a alguns, en el fet que una noia acabés de morir i allà, al costat, a molt pocs metres, hi hagués famílies senceres cridant d'alegria. Hi havia alguna cosa, una espècie d'abisme que separava el silenci amb què parpellejaven els llums de les ambulàncies i el guirigall dels nens que allà mateix, com si res, o com si tot –si tot seguís igual– seguien donant voltes i voltes en un trenet de colors. O a l'atracció de la nòria. Hi havia alguna cosa que molta gent no entenia, els curiosos, per exemple, o els ciclistes que arribaven i coronaven el cim, que topaven de sobte amb els parpellejos, els cotxes de bombers, les ambulàncies, la policia, que s'aturaven un moment per preguntar què havia passat, i que una vegada assabentats i fabricat el corresponent gest de gravetat deien:

«–¿I això segueix funcionant?»

El parc del Tibidado va trigar més o menys tres hores, des del moment de l'accident, a apagar l'última atracció, segons un portaveu perquè en el moment de l'accident hi havia«unes 4.000 persones»a les instal·lacions, és a dir moltes, i fer una evacuació massiva no hauria estat prudent. Aquest fet va donar lloc a això, que segurament és macabre: que mentre els equips de rescat intentaven encara alliberar una noia, que mentre entre els ferros probablement aquella noia lluitava contra tot, els fantasmes i el pànic i tot, el parc seguia emetent el seu tradicional murmuri: una barreja de xerinola, d'alegria, d'en aquest lloc ens ho passem bé. El portaveu va dir:«Immediatament després de l'accident hem tret la gent de les atraccions més pròximes. La resta de l'evacuació s'està portant a terme de mica en mica». Tan a poc a poc que en aquell moment, mentre parlava, més de dues hores després de l'accident, el so que a vegades impedia sentir-lo era el del trenet, l'anomenat Tibidabo Express, que regularment passava per allà. És molt possible que des dels vagons els nens veiessin les ambulàncies, i que tinguessin un moment de desconcert, potser de torbació, de preguntar-se què estava passant.

Una atracció popular

Notícies relacionades

Set de cada deu barcelonins recolzaria un servei de bicis compartides que integri els municipis de l’Àrea Metropolitana

Un intent d’agressió sexual després d’un robatori origina un xoc entre Vox i antifeixistes a Sant Vicenç dels Horts

Però potser no és tan estrany. De fet, és la segona vegada, en menys d'un mes, que la mort es fa amb la festa a Catalunya. ¿No petaven els petards, no vessava el cel de colors mentre hi havia els cadàvers a l'estació de Castelldefels? L'abisme és aquí, sempre, o gairebé sempre, i ahir eren no únicament les atraccions que obstinadament seguien funcionant sinó diversos grups, hostes de l'Hotel La Florida que trobaven inconcebible no poder passar. Escenes. Diàlegs d'aquest tipus:«Però és que ens quedem en aquest hotel».«Que no, senyor, que no pot passar».«Però doni'm una solució».«No pot passar, senyor, està tot tancat».«I què faig ara, digui'm què faig».«No pot passar, senyor, per favor. Aparti's». I l'abisme, és clar, també eren els curiosos; que es quedaven allà perquè no hi havia, segons sembla, res millor a fer.

«Estic caminant i sento un so molt fort, miro cap al pèndol i veig que està caient. Ho dic als meus pares i no em creuen». Ho va explicar un nen a TV3, i resumeix potser la sensació d'incredulitat: la dels pares i la del mateix nen. Els que coneixen el parc i passaven per allà, i preguntaven què havia passat i sentien:«Ha caigut el pèndol», es giraven immediatament i obrien els ulls i comentaven:«Hòstia, és veritat, si ja no hi és». PerquèEl Pèndoles veia des de la carretera. I des d'allà també, ahir a la nit, es veia a través d'un ull el rostre de la tragèdia, i a través de l'altre el de la innocent diversió.