El verdader significat de la felicitat

Fa unes setmanes, ordenant vells papers, vaig trobar un treball de la universitat. Era de Semiòtica, disciplina que per a aquells que no sàpiguen el que és definiré com "una palla mental per analitzar el que vol dir una cosa". Vaig llegir algunes línies del meu treball (una anàlisi d'El contrato del dibujante, de Peter Greenaway) i no em va sorprendre ni la seva pedanteria ni la seva verborrea, ja que són dues característiques meves que en l'època universitària estaven en ple apogeu. No obstant, em va cridar l'atenció la profunditat que tenia en aquells temps. M'explico: avui dia em considero una persona pràctica, poc donada a la metafísica i a buscar el sentit últim de les coses, però al veure el que havia escrit fa vuit anys em vaig adonar que havia estat tot un místic, un paio obsessionat amb les Grans Preguntes de la Humanitat.

Notícies relacionades

Només el 23% dels habitants de Ciutat Vella són autòctons

La nit més solidària recorda Andic

Per això, tan bon punt vaig tenir la mínima oportunitat, vaig entaular una conversa de tipus profund amb el meu amic Nacho Vigalondo. Com a l'uni, quan bevíem als bars sòrdids de Bilbao i intentàvem arreglar el món. Ho vaig fer en part perquè em sentia culpable d'haver deixat les meves lectures de Kafka per novel.les policíaques, les visites als museus pel Youtube o el cine de Bergman per la sèrie 24. Així que, aquella nit, Nacho i jo ens vam posar a divagar sobre un tema tan abstracte i fonamental com és "el verdader significat de la felicitat". Vam parlar de l'èxit, del fet que la felicitat sempre depèn de les teves expectatives, del fet que els motius de desgràcia van creixent amb els anys... És a dir, que jo almenys no vaig deixar anar cap argument ni idea original però vaig recuperar l'hemisferi del cervell dedicat al pensament abstracte, això sí. Ho recomano, encara que sigui tan sols per dedicar uns minuts a preguntar-se ximpleries que comencen, per exemple, "si un arbre cau al bosc i ningú ho sent...".

La meva visió sobre la felicitat la recull a la perfecció un genial curtmetratge meitat documental meitat ficció dirigit per Lucina Gil. El seu títol és El hombre feliz, i explica la vida de l'home més feliç del món. No és cap actor famós ni un xeic àrab, sinó un jubilat madrileny que se sent afortunat per la seva existència normal i sense sobresalts. ¿És més feliç aquest senyor que Fernando Alonso o que Tom Cruise? Segurament. ¿I que jo mateix? És clar que sí, però almenys he disfrutat tornant a filosofar i a beure vi amb el meu amic Nacho Vigalondo. Això tampoc ha estat gens malament.