Anar al contingut

Crònica // JUAN MANUEL FREIRE

Èxtasi col.lectiu amb LCD

La banda novaiorquesa de James Murphy va arrasar a Razzmatazz i va escenificar el gran triomf del ritme amb la seva brutal combinació de guitarres i electrònica

JUAN MANUEL FREIRE / BARCELONA

Ningú sap tocar en directe com nosaltres. Ningú ho intenta", deia fa poc en una entrevista James Murphy, cervell de LCD Soundsystem. La declaració pot sonar a fan-

farronada, a una altra d'aquelles recerques desesperades de grans titulars d'una estrella del rock normal i corrent. Els que els van veure presentar Sound of silver a Razzmatazz, dilluns, sabran que de fanfarronada res: avui, el directe del grup dance- rock novaiorquès és un espectacle indescriptible, el triomf del ritme, successió letal d'aventures a la frontera entre el rock i la música de ball. Però és que Murphy no és una estrella del rock normal i corrent, sinó un senyor de 37 anys, a prop dels cent quilos (encara no se li nota el jujutsu), casat i feliç, que té la mania de prendre's la feina seriosament.

Hora d'escapar-se

Així es diu la segona cançó que va sonar dilluns: Time to get away. Abans, Murphy i la seva formació (tres homes i una dona sense pietat, entre ells Al Doyle, el guitarrista de Hot Chip) ja havien establert les bases amb una enorme Us v them, que els va mostrar com a màquina perfectament greixada. Suor a dalt, suor a baix. Cosmos, infinit i febre.

Cada nova cançó suposava una bufetada sofisticada: la força física unida al matís, la finor. Daft Punk is playing at my house, North american scum, All my friends (prop dels primers U2), Get innocuous! o Tribulations van sonar fins i tot millor que en disc. El clímax final de Yeah, amb Doyle al tambor i el cap al timbal, va ser per plastificar-lo.

En el bis, dues sorpreses. Res de Losing my edge, que els va convertir en ídols de la modernitat. I un tancament atípic, una balada magnífica que invitava a ballar, però... enganxats: New York I love you but you're bringing me down, amb Murphy fent alhora de crooner entre Frank Sinatra i Randy Newman. Algun xiulet entre el públic, que encara no semblava estar cruixit, però també algun encenedor. I a l'obrir-se els llums, la sensació estesa d'haver assistit a una cosa semblant a un èxtasi col.lectiu. Tota una fita.