La llarga nit de la por

"Cállate niña, no llores más..."

Saber que una de les cançons que més li agradaven a la llavors adolescent Rosario Endrinal --la dona a qui van cremar viva en un caixer de La Caixa fa un any-- era Cállate niña, aquella cançó que Jeanette murmurava amb veu de col.legiala eterna, va ser per a mi una dada important. Com saber, també, que freqüentava la cafeteria Sandor.

Diguem-ne exclosos

Ara fa un any sabia una mica més que molts de determinada realitat vital. Sabia que tots, absolutament tots, podem acabar al carrer, però seguia ignorant una cosa essencial: que els que sobreviuen als carrers se senten culpables perquè la societat els ha obligat a convertir-se en exclosos. Anomenar, doncs, sense sostre aquestes dones i aquests homes que sobreviuen al carrer, facin-me cas, és una manera excessivament tova o injusta de reflectir la seva realitat. És millor que en diguem exclosos.

Aquest any, durant uns quants mesos, vaig parlar o, més ben dit, vaig escoltar alguns dels exclosos que sobreviuen als carrers de Barcelona. Fins i tot vaig arribar a saber --gràcies a la molt necessària fundació Arrels-- que la pulcra i discreta senyora que sobrevivia en un portal pròxim a la redacció d'EL PERIÓDICO, i que ara continua sobrevivint dignament en determinats bancs del passeig de Gràcia, es diu Juana.

Vaig sortir, doncs, al carrer i a les seves nits, als seus joves i als seus exclosos, perquè així m'hi obligava el llibre que pretenia escriure i que es va publicar fa un mes i mig: La noche que quemaron a la mendiga. Vaig intentar recuperar l'ombra d'aquella dona que va ser assassinada, Rosario Endrinal; la dona que llegia o deia en veu alta els poemes d'Amado Nervo i escrivia contes curts. I, al mateix temps, a més de recordar aquella dona, nascuda a Sants, una dona que potser es va enamorar de l'amor o de les seves literatures i pel.lícules, he intentat, també, descriure la realitat d'aquests carrers barcelonins que ara tenen por, més por, perquè cremar l'exclòs o l'exclosa és el nou passatemps d'aquesta societat nostra de covards que imita els arguments del cinema, de la Playstation o del Gameboy, perquè potser ha confós la vida amb l'espectacle i el joc, i les persones, amb actrius i actors.

En aquest carrer barceloní, que podria ser, també, el carrer de moltes altres ciutats o pobles, alguns adolescents --aquests que els adults hem creat-- asseguren que les paraules ja no serveixen i que la nit ens divideix. En aquest carrer de la pastilla i el trago, al carrer pixat per rossos i morenos, carrer de líquids i substàncies que animen alguns a la transgressió per així poder autoafirmar- se, és a dir, per creure's ser algú només pel fet de trepitjar el més feble, en aquest carrer d'assassins circumstancials s'aprèn que aquest és el destí de molts que perden el lloc de treball, es divorcien malament o són pastura de malalties mentals no detectades a temps. En aquest carrer de la pixarada, el vòmit i el soroll s'aprèn que gairebé totes les dones acaben caient-hi per culpa de la violència.

Ningú ben nascut hauria d'oblidar que Rosario Endrinal, Charo per als amics, va morir defensant-se. Ningú ben nascut hauria d'oblidar que Rosario Endrinal, potser ja derrotada per massa alcohol, li va obrir la porta al més jove dels tres individus acusats d'agredir-la i cremar-la viva. Un vol dir i diu que Rosario Endrinal, malgrat que ja estava a l'antesala de l'infern --aquesta realitat terrenal-- va confiar en aquell noi i va obrir una porta que la va matar.

Valor i coratge

He tingut ocasió de veure un vídeo que reprodueix el programa de televisió Valor y coraje, realitzat per

Notícies relacionades

Pelai ressorgeix amb més diversitat de botigues i només un 3,7% de locals buits

Cunyades de luxe en la gala més top

RTVE i emès el mes d'abril de 1995. En un d'aquells programes, que dramatitzaven una situació extrema, feliçment superada i interpretada pels seus verdaders protagonistes, hi apareix Rosario Endrinal. I en aquell programa, en què surt ella, es reviu l'episodi naval que, juntament amb Luis Riera, que aleshores era el seu company sentimental, va patir a la costa mallorquina a bord del veler Kiwi. Aquell accident en alta mar hauria pogut acabar en naufragi, però la solidaritat ho va impedir.

Emociona observar Rosario Endrinal enfrontant-se a la mar, vertical i decidida. Vertical i decidida al timó. O buscant la brúixola i les també necessàries bengales. Rosario Endrinal, Charo per als amics, i Luis Riera, al veler, gairebé en el luxe, en la nit de l'orquídia, que potser va ser la nit que sempre va somiar tenir aquella noia a qui li agradava la cançó Cállate niña, i que estudiava al col.legi Divina Pastora, de Sants, que era un col.legi de monges. Ai, Ventafocs, ai.