MUSE, més grans que eloqüents

GRUPMuse

LLOCPavelló Olímpic de Badalona

DATA28 d'octubre

PerMatt Bellamy, aquella màxima delmenys és mésés tota una poca-soltada: segons l'estètica deMuse, més és més, molt més. El trio britànic acostuma a ser comparat ambRadioheadi, a vegades, sona com una versió circense i delirant d'aquesta banda, com siThom Yorkeperdés el sentit del ridícul i compongués una òpera rock intergalàctica. Tanta grandiloqüència els converteix en fills deQueen, Pink FloydoU2, apòstols de l'elefantiasi més extrema. Més, sempre més. Segons la seva ètica, la subtilesa equival a covardia.

Tota aquesta èpica podria suportar-se si estigués acompanyada de bones cançons, però no és el cas. De fet, costa recordar les seves tornades: la majoria es queden en frasejos de guitarra o teclat sense cara i ulls o en un lament vocal poc distingit. A Badalona van posar a tots dos extrems les seves cançons més vàlides, que no són gaires. Per a la primera empenta,Take a bowi

Notícies relacionades

"Representen l’amor per la ciutat"

Petons, nervis i la cita més críptica de Julio Camba

Hysteria, la de l'anunci de perfum ambHillary Swank. Cap al final van servir les seves millors peces, que es troben, casualment, entre les menys llargues del seu repertori:Supermassive black hole, Starlighti, per descomptat,Time is running out, una cadena de girs melòdics difícil de resistir.

Entremig, el buit. Un buit còsmic, sí, però buit al cap i a la fi. Tot va sonar grandiós i a la vegada petit: una suma eterna (una hora i mitja llarga) de composicions discretes sota el foc d'efectismes de tota mena: guitarres fent senyals d'alarma, cridòria operística, pianets marcaRichard Clayderman, teclats en espiral a prop del trànsit psicodèlic alemany... Efectes aurals però també visuals, perquè Muse ja es poden permetre un xou semblant pel que fa a luxe tecnològic al dels grans rockers d'estadi que hi ha hagut a la història.