MUSE, més grans que eloqüents

GRUPMuse

LLOCPavelló Olímpic de Badalona

DATA28 d'octubre

PerMatt Bellamy, aquella màxima delmenys és mésés tota una poca-soltada: segons l'estètica deMuse, més és més, molt més. El trio britànic acostuma a ser comparat ambRadioheadi, a vegades, sona com una versió circense i delirant d'aquesta banda, com siThom Yorkeperdés el sentit del ridícul i compongués una òpera rock intergalàctica. Tanta grandiloqüència els converteix en fills deQueen, Pink FloydoU2, apòstols de l'elefantiasi més extrema. Més, sempre més. Segons la seva ètica, la subtilesa equival a covardia.

Tota aquesta èpica podria suportar-se si estigués acompanyada de bones cançons, però no és el cas. De fet, costa recordar les seves tornades: la majoria es queden en frasejos de guitarra o teclat sense cara i ulls o en un lament vocal poc distingit. A Badalona van posar a tots dos extrems les seves cançons més vàlides, que no són gaires. Per a la primera empenta,Take a bowi

Notícies relacionades

Els Mossos busquen un violador que va deixar semiinconscient una dona que passejava els seus gossos a Montjuïc

Tres de cada quatre veïns veuen difícil trobar vivenda al seu barri o municipi

Hysteria, la de l'anunci de perfum ambHillary Swank. Cap al final van servir les seves millors peces, que es troben, casualment, entre les menys llargues del seu repertori:Supermassive black hole, Starlighti, per descomptat,Time is running out, una cadena de girs melòdics difícil de resistir.

Entremig, el buit. Un buit còsmic, sí, però buit al cap i a la fi. Tot va sonar grandiós i a la vegada petit: una suma eterna (una hora i mitja llarga) de composicions discretes sota el foc d'efectismes de tota mena: guitarres fent senyals d'alarma, cridòria operística, pianets marcaRichard Clayderman, teclats en espiral a prop del trànsit psicodèlic alemany... Efectes aurals però també visuals, perquè Muse ja es poden permetre un xou semblant pel que fa a luxe tecnològic al dels grans rockers d'estadi que hi ha hagut a la història.