Aquestes trucades del papa de Xavi Hernández

Papa Hernández vigilava des de la distància les coses dels seus fills. Suposo que, com és normal, quan li preguntaven en les cites familiars deia la seva, però mai vaig tenir la sensació que els seus fills fessin (només) el que ell deia.

La meva relació amb papa Hernández era fantàstica. Em deia poc, menys del que jo volia, ja que les seves xerrades, que mai van ser per elogiar de manera desmesurada els meus textos o criticar-los per durs que fossin, eren tremendament edificants perquè és difícil, molt difícil, ser més culer que papa Hernández i estimar més el Barça que ell. Repeteixo: impossible.

Ja no em truca

Fa molt que el senyor Joaquín no em truca. Deu pensar que els seus fills ja són grans. Però jo trobo a faltar, i molt, el seu pessigolleig a les orelles. No perquè em donés grans exclusives (ni una me’n va donar) ni perquè critiqués aquell o aquell altre comportament (¡mai!). Trobo a faltar les seves xerrades perquè, amb les seves opinions, un acabava sent més savi i, sobretot, podia entendre molt millor les coses que passaven al Barça.

Amb les xerrades amb papa Hernández podies resoldre allò que el meu amic i millor culer, Juan Cruz, va definir l’altre dia, en una xerrada que vam mantenir a El Periódico, com l’error més greu del Barça: «Sempre li falta el segon paràgraf, sempre li falta l’explicació completa..., per això no ens ho acabem de creure». Doncs papa Hernández solia explicar-te sempre el segon paràgraf de tot el que passava. O ho intentava.

Ara que ja s’ha fet oficial, almenys a nivell intern, potser no es farà mia públic el seu fitxatge (com sembla que passarà amb Deco), l’arribada de l’excel·lent periodista d’‘El Mundo Deportivo’Eduard Polo com a assistent de comunicació de l’entrenador del primer equip de futbol masculí, tinc la sensació que Xavi Hernández ha volgut buscar-se un ‘papa professional’, cosa que tots hem qualificat com ‘el seu Manel Estiarte’, per allò del molt i bé que el waterpolista ha ajudat (i assessorat) el seu amic Pep Guardiola, dins i fora del vestidor, amb la plantilla i amb els mitjans de comunicació.

Una cosa és clara i ho lamento, per exemple, pel bo de Gonzalo Rodríguez, que va ser acomiadat «perquè no hi havia diners». El Barça té diners per al que vol. I és evident, transparent i cristal·lí, que per a Xavi la figura d’Edu Polo és vital, fonamental, molt necessària, no només per comunicar sinó per controlar els mitjans, els periodistes amb influència, els periodistets, els guardiolistes i, sobretot, per completar, per darrere, en secret, a les fosques, el discurs que ell desplega en les múltiples conferències de premsa que afronta cada setmana.

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

Diguem-ho d’una vegada: Xavi no es fia, ni un pèl, de l’immens aparell de comunicació del club (Jordi Finestres, Ignacio Castelló, Àlex Santos, Ricard Franco, a qui, diuen, haurà de reportar Polo, Sergi Nogueras, Xavier Guarte...) i ha exigit (i aconseguit) que fitxin un amic seu.

Diuen que quan Deco ho va saber, va xiuxiuejar a l’orella de Xavi: «T’equivoques, als periodistes amics no els has de tenir dins, els has de tenir fora; és allà on et poden ajudar».