Les entitats reclamen més recursos i un canvi de mirada per prevenir el suïcidi

Coincideixen en la urgència d’abordar el suïcidi com un problema de salut pública i social que requereix més recursos, coordinació i sensibilització

EPE

El 10 de setembre s’ha celebrat el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, una jornada que enguany arriba marcada per un cert contrast. D’una banda, Catalunya i Espanya han fet passos endavant amb la creació de plans específics i noves línies d’atenció. De l’altra, les entitats que treballen a primera línia insisteixen que la resposta continua sent insuficient davant d’una realitat que cada any es cobra més de 4.000 vides a l’Estat.

Trencar el silenci i l’estigma

Segons l’associació Després del Suïcidi - Atenció al Supervivent (DSAS), el risc és oblidar parts fonamentals del procés: la postvenció —l’acompanyament després d’una mort per suïcidi— encara no té suport econòmic. “No hi ha cap línia específica per finançar la postvenció i això deixa sense atendre les famílies i entorns que viuen una mort per suïcidi”, lamenta la seva presidenta, Cecilia Borràs. Per a Borràs, l’acompanyament sensible i humà després d’una pèrdua és en si mateix prevenció: “Parlar salva vides. La prevenció del suïcidi comença amb parlar, i que els interlocutors sàpiguen escoltar”.

Des de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), la seva portaveu Laura Horcajo hi coincideix: “Parlar de suïcidi no és perillós, obre portes, alleuja i dona oportunitats de demanar ajuda”. L’ACPS insisteix en la necessitat de canviar la narrativa pública sobre el suïcidi i superar mites encara arrelats.

La comunicació com a eina de prevenció

Des de València, l’associació La Niña Amarilla posa l’accent en el paper de les narratives públiques. Celebren que per primera vegada existeixi un Pla d’Acció nacional 2025–2027, però avisen: “Dos anys són insuficients per a un problema tan complex; necessitem que hi hagi un compromís ferm perquè el pla es renovi i es doti amb més pressupost”.

El col·lectiu denuncia que la resposta continua depenent massa de les autonomies i de les entitats socials, cosa que genera desigualtat territorial. “A la Comunitat Valenciana estem igual que fa deu anys: no hi ha hagut canvis reals a l’atenció primària, emergències ni protocols escolars”, assenyalen.

Pel que fa al paper dels mitjans, són contundents: “La comunicació pot salvar vides o pot fer mal. Per això cal més formació en comunicació preventiva a tots els nivells i notícies-pretext més enllà de les efemèrides o dels suïcidis concrets”. I resumeixen el seu missatge en aquest Dia Mundial amb una frase clara: “La teva història importa. Recordar també és prevenir”.

Avanços que encara no arriben a tothom

L’Associació de Professionals de la Salut Mental i la Prevenció del Suïcidi (APSAS) reconeix avenços com l’aprovació del Pla de Prevenció del Suïcidi a Espanya el passat mes de febrer i la implementació del Pla de Prevenció del Suïcidi de Catalunya (PLAPRESC) des de 2021. “És un punt clau que la prevenció del suïcidi s’hagi començat a abordar de manera transversal i no només des del vessant sanitari”, afirma la portaveu, Glòria Iniesta. Tot i això, avisa que sense recursos suficients aquests plans corren el risc de quedar-se a mig camí: “Hem de celebrar que per fi hi hagi un pla estatal, però caldrà concretar molt més les accions i dotar-les de pressupost real”.

Iniesta posa en valor el paper clau dels centres d’atenció primària i la figura dels psicòlegs referents de benestar emocional (REBEC): “Els CAP són espais privilegiats per a la detecció, però els professionals necessiten més temps, més mans i més formació per fer-ho bé”. També denuncia mancances en la formació universitària: “Els plans d’estudi no inclouen un treball profund sobre conducta suïcida. És imprescindible formar millor els i les metges i psicòlegs, així com qualsevol professional que acompanyi persones en situacions de patiment”.

Atendre col·lectius vulnerables

Un altre consens entre les entitats és la necessitat de posar el focus en col·lectius sovint desatesos. APSAS alerta sobre els homes adults i la gent gran, amb taxes elevades i poca visibilitat. L’ACPS reclama una mirada de gènere i estratègies adaptades a cada grup: “No podem aplicar les mateixes estratègies per a tothom. Els joves i la gent gran, per exemple, tenen necessitats molt diferents”, remarca Horcajo.

Des de DSAS, la demanda és clara: reconèixer la postvenció com a eina de prevenció i assegurar que les famílies no quedin desemparades. “Les famílies també són agents de prevenció i necessiten acompanyament propi”, subratlla Borràs.

Les trucades com a termòmetre del patiment

La Fundació Ajuda i Esperança, responsable del Telèfon de Prevenció del Suïcidi de Barcelona des de fa cinc anys, aporta el pols més directe de la situació. Segons la seva presidenta, Esperança Esteve, el perfil majoritari de persones ateses són homes i dones d’entre 36 i 65 anys, però el que uneix gairebé tots els casos és la soledat no desitjada. “És un fenomen transversal: tant en persones grans que viuen soles com en adolescents que, tot i viure amb la família, se senten desemparats”, descriu.

Per a Esteve, les dades del servei són clares: “Quan més parlem de suïcidi, més trucades rebrem. No perquè hi hagi més temptatives, sinó perquè la ciutadania sap que té recursos”. L’entitat reclama més difusió, una comunicació responsable als mitjans i una col·laboració més estreta entre administracions i entitats del tercer sector.

Una lluita compartida

Notícies relacionades

Amb matisos diferents, totes les entitats coincideixen en tres prioritats: més recursos, millor coordinació i un canvi de mirada que trenqui amb l’estigma. La prevenció, insisteixen, no és només una qüestió sanitària: implica les famílies, les escoles, els mitjans i tota la societat.

“La prevenció del suïcidi ens pertoca a tots”, resumeix Borràs (DSAS). I des de València, La Niña Amarilla reforça el mateix clam: “Parlar amb respecte i esperança salva vides. Demanar ajuda i oferir-ne és un acte de cura col·lectiva”.