Roque, un Romário de butxaca, a 354.678 euros el centímetre

Anem per parts. Al Brasil, on han tingut un president (i votat, sí), Jair Bolsonaro, que assegurava que els seus fills «mai seran gais ni tindran nòvies negres perquè els he educat molt bé» i, a sobre, tenen la cara de tractar de racista Espanya, tot està en venda. És més, em diuen que si vas a un restaurant i vols pagar en terminis, pagues. Menges, pagues una part i en uns dies tornes i pagues la resta.

Així que no és estrany que venguin els seus futbolistes més joves, gairebé nens. Ho van fer amb Vinícius. Ho van repetir amb Rodrigo. I fins i tot ho van fer fa poc amb un nen de 16 anys, Endrik, per qui el Reial Madrid va pagar 60 milions d’euros (30 de fixos i 30 de variables).

Vitor, el següent

Així que no és estrany, m’expliquen els meus amics (tots col·legues), que l’Athlético Paranaense posés en venda l’únic que tenen de valor, Vitor Roque, de 18 anys i 1,72 metres d’altura (tranquils, Leo Messi en fa 1,70, igual que el gran Julián Álvarez, la joia del MCity, i David Villa i Romário de Suoza, 1,75).

M’expliquen que al Brasil, repeteixo, no tenen mania a res que es pugui vendre a terminis. Això sí, si compres a terminis intenten aprofitar-se una mica i és, em diuen, el que li ha passat al Barça, que, atesa la seva situació econòmica, està encantat de pagar a terminis. Total, s’estan venent el club a terminis, ja que ells paguen també a terminis.

El cas, em continuen explicant els col·legues, és que després que el Reial Madrid piqués amb els 61 milions per Endrik, un tal Alexander Mattos, director esportiu del Paranaense, va dir que ell no vendria Roque, que està marcant molts més gols que ‘el Menino Prodígio’, com anomenen Endrik al Brasil, per menys diners.

I al final sortirà per 61 (30 + 31). És a dir, 354.651 euros per centímetre de golejador jove, d’un meló per obrir, d’algú que promet molt però encara no ha arribat, d’algú que ja ha jugat a la ‘canarinha’ petita però per qui ningú posa la mà al foc. Bé, sí, alguns dels periodistes amb qui he parlat em diuen que serà un gran golejador. I perfecte per al Barça.

Abans de reflexionar sobre aquest últim punt, és a dir, que és un golejador, un davanter, un 9 perfecte per al Barça que segur, diuen, entrarà pels ulls a Xavi Hernández tan bon punt el vegi deambular pel camp Tito Vilanova de la Joan Gamper (em sembla que no abans de gener del 2024), diguem que l’alt preu que el Barça pagarà pel noi és degut especialment que el pagarà en quatre anys. I, és clar, si demanes terminis augmenta el fix. I els variables (31 milions), entre els quals hi ha un milió si guanya la Pilota d’Or. Cal tenir molta fe per veure Vitor Roque com a Pilota d’Or aquesta dècada, però per a fe, la del Barça de Joan Laporta.

¿I el substitut de Busi?

Més. Abans de parlar d’aquest golejador que enlluernarà Xavi (m’ho han dit tres dels cinc periodistes consultats), al Brasil (¡malgrat que és lluny!) no entenen ben bé que el Barça es gasti sis vegades més en el suplent de Lewandowski que en el substitut de Busquets, que és, diuen, el puntal del joc del Barça. Jo els he dit que no és que no ho entenguin al Brasil, és que no ho entén ningú. Pitjor encara: els he dit que per al substitut de Busquets estan pensant en algú que era seu, molt seu, un que ells havia parit a La Masia, Oriol Romeu, i que, en efecte, ara val sis vegades menys que Roque.

Però quan parlen del noi de 172 centímetres, és a dir, res a veure amb Benzema, Lewandowski i Mbappé, els meus col·legues es remunten, per assegurar que és un noi per qui val la pena jugar-se-la i apostar al màxim, al recent partit que va jugar dimecres a l’estadi de Maracaná davant de 60.890 espectadors. Era un Flamengo-Paranaense, de la Copa del Brasil. Va guanyar el Flamengo (2-1), que perd en comptades ocasions, però m’expliquen que l’atracció del partit, bé, allò que va quedar reflectit en totes les cròniques del partit, va ser l’instint de supervivència, el silenci, la tremenda resposta professional, física, valenta i lluitadora de Roque, que va sortir a puntada de peu cada 45 segons.

Diuen que el maltractament que va rebre el nou ‘menino’ culer va ser d’època. Diuen que Vinícius s’hauria posat a plorar al minut cinc, a demanar a l’àrbitre que hi fes alguna cosa i a reclamar que baixés la policia a la gespa els davanters del Flamengo. I, no obstant, m’expliquen, a Roque li pegaven i Roque s’aixecava i continuava jugant (no provocant, jugant).

El col·lega de Pedri i Gavi

Perquè diuen que Roque no juga per a ell, juga per als seus (¿ho veuen?, pur Barça). Roque és molt fort, té les cames de Romário, la picardia de Villa per infiltrar-se en les fèrries defenses (¿veuen?, el que fan sempre els rivals blaugrana) i que dins de l’àrea és una serp de cascavell, amb la particularitat que si la millor opció de gol és retardar la pilota per al centrecampista que s’incorpora a l’atac, ho farà.

Els meus col·legues brasilers diuen que Roque és el complement ideal (d’acord, sí, és molt dir, però jo els ho explico perquè m’ho han dit molt convençuts) per al futbol, el «tarannà», la personalitat, el desplegament, la complicitat, la força, habilitat i picardia de Pedri i Gavi.

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

Una altra de les coses que em diuen és que fa molt temps que el Barça segueix Roque, és a dir, que, tot i que el fitxatge l’ha tancat Deco, el pare de la criatura és Jordi Cruyff. Feia mesos que el departament d’observadors del Barça veia l’evolució del brasiler, fins al punt que Cruyff va demanar al seu home de confiança al club, Joel Lara, que fes un ull al jove. I a partir d’aquell moment, potser al moment de passar-li les carpetes a Deco, Cruyff li va dir que Roque era un bon reforç.

I pel que em completen des del Brasil, Deco, que té una molt bona relació amb Luiz Felipe Scolari, no només amic, sinó exentrenador seu, va demanar opinió a l’exseleccionador brasiler que li va dir que confiés en aquest noi, que valia la pena, i li va dir més: és molt bon noi, té una família formidable (no tots els joves valors del món del futbol tenen famílies formidables) i és molt humil, prou per considerar Lewandowski (i Xavi) els seus dos pròxims mestres.