La crònica del Betis-Barça: un majestuós Ter Stegen condueix al ‘clàssic del desert’

Hi haurà clàssic al desert. Per fi. Després d’anys i anys d’espera, el Madrid i el Barça es trobaran diumenge a la final de la Supercopa. I n’hi haurà, sobretot, perquè va tenir un porter meravellós. Un porter que el va mantenir amb vida en la primera meitat. Un porter que va resistir en la pròrroga. Un porter que va aturar dos penals en la tanda decisiva: un a Juanmi i un altre a William Carvalho. Com si fos Courtois, Marc-André ter Stegen va firmar un partit perfecte.

Hi ha coses que es poden estudiar. D’altres, no. Hi ha porters que guanyen partits i decideixen com abans ho feien els davanters. Si el Barça de Xavi pot guanyar el seu primer títol diumenge l’hi deu a aquest porter alemany que camufla les disfuncions, cada vegada més cròniques, d’un equip que no aprèn dels seus errors. Ell, sí. Només amb ell n’hi va haver prou per entendre que sí que hi haurà un clàssic.

El Barça estava desorientat. I això que havia començat bé, jugant realment bé a futbol, tenint el control del partit, prenent-li la pilota al Betis fins a sentir-se l’amo del partit. Però no aconseguia traduir-ho al marcador. Entre altres raons perquè Lewandowski, el Lewandowski que ha tornat després del Mundial, no és el mateix.

Semblava rovellat, com si el programa informàtic que nia al seu cos (pur 9, pur golejador, dels que ja no hi ha en el futbol), s’hagués desprogramat. Xavi, a més, havia retornat al tradicional 4-3-3. O sigui, al Barça amb els extrems destinant Dembélé a l’esquerra i deixant Raphinha al seu lloc preferit, la banda dreta. Tot per alimentar Lewandowski. A poc a poc, i com ja resulta un mal costum per a l’equip de Xavi, aquest control es fonia fins acabar Ter Stegen transformat en la figura de la primera meitat amb tres parades decisives. Tres accions que tenien valor de gol perquè van salvar els blaugranes de submergir-se en un embolic. 

La pausa de Pedri

El conjunt andalús vivia dins l’àrea blaugrana quan Pedri va dictar un tractat d’elegància, pausa, creativitat, calma i... I clarividència perquè enmig d’un núvol de jugadors del Betis va obrir el mar al seu pas. Ni va suar. Ni li van pujar les pulsacions al jove canari. Ni va parpellejar quan es va moure amb captivadora elegància per la frontal de la casa de Ter Stegen abans de posar en marxa el GPS que li permet descobrir les dreceres.

Però Pedri no necessita navegador. El té incorporat al cap. Va veure Dembélé, a gairebé 50 metres, ja instal·lat a camp andalús. Aquí va fer anar per terra Aitor Rubial abans d’aprofitar el moviment a l’espai de Lewandowski, que va necessitar dos xuts per batre Bravo. Així, tal si fos el Madrid, s’aguantava el Barça dret. El porter (Ter Stegen com si fos Courtois) parava i el ‘9’ (Lewandowski imitant el seu col·lega Benzema) marcava, tot i que en el cas del polonès no va ser de penal.

Però aquest gol blaugrana va arribar, en realitat, en una veloç acció de contraatac. Tres futbolistes (Pedri, Dembélé i ‘Lewi’) per firmar el catàleg, pròleg d’una altra indesxifrable segona meitat del Barcelona. Un misteri que ningú pot resoldre. Ni tan sols Xavi, amb uns canvis que tampoc van ajudar a millorar el funcionament de l’equip, castigat com estava físicament i turmentat pel gol de Fekir. Anava a pitjor. A cada substitució, més identitat perdia l’equip. El Barça veia com la tecnologia li anul·lava dos gols (a Pedri en la primera meitat, a Lewandowski en la segona) i no volia jutjar la falta prèvia a Gavi en la jugada de l’1-1. 

El Barça va acabar defensant amb el cul al nas de Ter Stegen, símptoma de la seva por, producte de la seva incompetència veient com el Betis es passava la pilota a 20 metres i Xavi lamentava que el punxot d’Ansu Fati trobés els punys de Claudio Bravo. Així es va arribar a la pròrroga, preàmbul d’una gardela descomunal amb l’esquerra d’Ansu després d’una segona jugada.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Era una falta lateral i la pilota que queia del cel va ser empalmada amb un xut tan quirúrgic com reconfortant per Ansu. Però l’alegria va durar poc per al Barça perquè Loren, un davanter que no jugava gens des de l’agost, es va inventar un cop de taló sublim per tornar a equilibrar el partit després que Marcos Alonso s’esfondrés davant els enganys de Luiz Henrique, ensenyant també a l’Aràbia Saudita la fragilitat que el transforma en un equip de joguina.

Té sort Xavi. Té sort el Barça. Té un porter amb mans d’acer. Un porter que ho amaga tot. Fins i tot la imatge d’un equip que es consumia.