De Dream Team a Dream Team: de Wembley-92 a Torí-22

El del 92 va repetir final dos anys més tard, però va sucumbir davant el Milan (4-0). El del 21 havia caigut dos anys abans amb un estrèpit similar (4-1) davant l’Olympique Lió, el rival d’avui. El Barça va interrompre el regnat de l’equip francès, set vegades campió, cinc de forma consecutiva. La final dona a les blaugrana la impagable oportunitat de treure’s l’espina que tenen clavada des de Budapest el 2019. Nou de les onze titulars blaugrana segueixen a l’equip.

Nous referents

Els herois de Wembley reviuen la gesta de la qual es van complir justament 30 anys ahir, quan van batre la Sampdoria i es van instal·lar a l’Olimp culer, i reconeixen en elles, les components d’aquest Barça, la condició de referents que encara conserven ells. No només pel triomf històric, acompanyat per quatre Lligues consecutives a més, sinó per l’estil que els va distingir sobre la gespa.

Aquella idea de futbol, aquella filosofia imposada (inculcada sona millor) per Johan Cruyff, modelada amb el temps, la modernització, la sapiència i la tecnologia, és la mateixa amb la qual la plantilla de Jonatan Giráldez s’està inscrivint en la història del futbol femení espanyol i europeu.

Ells es mantenen en la memòria i vaticinen que elles també s’hi mantindran.

El Barça és la locomotora

«Qualsevol esport necessita un referent que el faci créixer: un ciclista en el Tour, Ballesteros en el golf, les noies de la natació sincronitzada..., i el Barça és la locomotora que empeny el futbol femení espanyol», afirma el Julio Salinas, que com la resta dels seus companys del Dream Team opina que aquest creixement s’ha de consolidar amb una lliga més competitiva, l’increment dels patrocinadors i el ressò més gran dels mitjans de comunicació.

Juan Carlos Rodríguez assegura que la projecció del futbol femení no ha fet més que començar. «El germen ja ha arrelat», afirma. És una veu autoritzada per la seva experiència.

«Fa 12 anys vaig ser el seleccionador femení de Castella i Lleó. Fer un seguiment per tota la regió per confeccionar el combinat autonòmic era complicadíssim: avui, només a Valladolid ja, hi ha diversos equips on triar. Les noies tenen opcions quan han de deixar els equips mixtos», diu l’exdefensa. «El Barça ha crescut tan ràpid que no ha donat temps als altres a col·locar-se al seu nivell», entén l’exfutbolista lleonès.

L’atenció popular i mediàtica és una conseqüència d’un treball «de moltíssim temps i de moltíssims anys», remarca Guillermo Amor, recordant que en la seva època de jugador ja existia l’equip femení, arraconat fa 30 anys a una presència merament testimonial, sostingut per la voluntat d’unes quantes i la dedicació amateur.

I dos rècords mundials

«Ara les jugadores estan disfrutant d’una època meravellosa i el club pot sentir-se molt orgullós de la categoria que ha adquirit l’equip», remarca l’excentrecampista d’aquest Barça posseïdor del triplet del curs passat i invicte en totes les competicions de l’actual (excepte la tornada davant el Wolfsburg), amb el brillantíssim 30 de 30 en victòries a la Lliga. Un altre títol simbòlic són els dos plens amb dos rècords mundials d’assistència seguits en les dues últimes eliminatòries de Champions davant el Reial Madrid (91.553 persones) i el Wolfsburg (91.648). Una multitud continua en processó cap a Torí.

Tot i que el panorama convida a somiar, cal mantenir-se «alerta». «Són tan favorites com es deia de nosaltres a la final d’Atenes», avisa Juan Carlos, rememorant la golejada soferta davant el Milan a Atenes cinc dies després de lligar la tercera Lliga consecutiva. Aquell disgust va suposar un punt d’inflexió en l’era Cruyff.

Un exemple de «les repercussions» que genera el primer equip de futbol a diferència de les altres seccions del club. «Si no haguéssim guanyat en el 92, igual ens haurien fet fora a alguns; de fet, vam perdre en el 94 i ens van fer fora a Zubi i a mi, entre d’altres», apunta Salinas. L’exdavanter bilbaí llança una pregunta incòmoda: «Aquest any es poden conquerir diverses Copes d’Europa en el club. ¿Quantes canviaria la gent per la del Barça de futbol?».

Metodologia que serveix

Juan Carlos també va marxar el 1994, i llavors es va adonar que el futbol que practicava el Barça era molt més complex que el dels altres. «¡I no vaig anar al Valladolid, sinó al València!», remarcava. La sortida traumàtica es va afegir a aquesta davallada qualitativa i competitiva en què es va veure immers. Per això confereix un gran valor a què les dones del Barça juguin igual que els homes. Amb totes les excepcions del món.

«No es tracta de distingir entre nois i noies, futbol base o professional. El Barça té una metodologia ja testejada que serveix per a qualsevol equip», comenta Salinas de l’estil futbolístic amb què el femení s’imposa. «M’agrada moltíssim i m’enorgulleix com a culer que segueixin la mateixa idea després de tants anys», assegura Amor, un dels que va coincidir amb el canvi operat en el club amb l’arribada de Cruyff i la transformació total de la pedrera.

Albert Ferrer va viure aquella revolució, difícil i traumàtica al principi mentre s’adquiria una «identitat pròpia» que ha aconseguit perdurar de Wembley-92 a Torí-22. El defensa confessa sentir-se entusiasmat amb el nivell del Barça femení i li augura una trajectòria brillant «que no serà passatgera». «És una nova atracció per al públic, però això perdurarà», vaticina, negant que el soci culer hagi trobat un refugi d’alegria i celebracions amb les Alexia, Mapi, Graham Hansen i companyia. «Són dos equips que van en paral·lel».

Per marcar una època

Conquerida una Champions, ara toca mantenir-se. El més difícil, coincideixen tots. Complir el vell lema de guanyar, guanyar i guanyar. «Té un equip per marcar una època. Hi ha equips que passen tres anys bons i després s’ensorren sense lluitar pels títols, ¡han d’evitar-ho!», remarca Amor.

El Barça femení va començar en un solar, entre barracons, oblidades, espavilant-se pel seu compte. Neden en aquesta època entre l’abundància, sobre a una onada a la qual no se li endevina l’ocàs.

«Elles ja han guanyat la Champions. Van sobrades. Venen d’un triplet i han culminat una Lliga invictes. No és la mateixa situació en la qual estàvem nosaltres», enveja sanament Salinas.

Notícies relacionades

De la lluita per la igualtat a l’LGTBI: l’un per un (personal) del Barça femení

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

El plantejament individual del partit, la mentalitat amb què cada una ha de saltar a la gespa de Torí, no hauria de variar del que sentia Albert Ferrer el 20 de maig de 1992. A part que havia reaparegut 17 dies abans d’una greu lesió de lligaments encreuats al genoll i això li va generar «un sofriment que va durar del primer minut a l’últim». Primer per la missió de marcar Roberto Mancini –«el segueixes fins al lavabo», li va ordenar Cruyff– i després per poder aguantar els 120 minuts.

«T’has de prendre el partit com el que és; un partit de 90 minuts en el qual t’han encomanat una tasca i has de complir-la, sense pensar que és una final ni en el que passarà després, que això no t’afecti el més mínim. Només has de preocupar-te de fer la feina el millor possible; totes les altres coses, bones o dolentes, ja arribaran», aconsella el Chapi.