Eduard Romeu: «La trampa és la massa salarial»

«No tinc cap intenció de fer-ho, però el que no faré és tapar res. Per dues raons: primer, per un tema de responsabilitat; i segon, no em vull menjar un pollastre que no em toca».

Romeu, de 53 anys i d’un indubtable caràcter impulsiu, combina el discurs dur amb el tou. Critica la gestió negligent de la junta anterior i alhora diu que és capaç d’empatitzar amb la seva incapacitat d’haver fet les coses millor. «Jo no tinc cap animadversió cap a Sandro [Rosell] o [Josep Maria] Bartomeu. És més, els tinc simpatia, han sigut els meus presidents. Em sap greu perquè jo aniria a sopar amb ells, després de l’assemblea, és clar. Però es vol començar net, de zero».

Romeu rep EL PERIÓDICO a les oficines del club. Es percep que porta poc temps a les entranyes d’una entitat que desgasta com poques. Té un discurs fresc, sense la cotilla que la institució acaba imposant. A la llotja pateix per contenir les emocions. Al despatx, en canvi, marca la línia al costat del director general, Ferran Reverter, per capgirar la crítica situació de l’entitat.

El galimaties de les variables

Res l’ha impressionat tant com els contractes amb els futbolistes, «les trampes» dels intercanvis, la pesada llosa de la massa salarial, que s’ha de rebaixar com sigui encara més. Intercanviar amb el València els respectius porters suplents (Cillessen per Neto) i donar-los un valor de 30 milions és «fer trampa». Com va ser una trampa el canvi amb la Juventus entre Arthur i Pjanic. El presumpte benefici de 12 milions (Arthur estava taxat en 72 milions i Pjanic en 60) s’ha convertit en una pèrdua de 8,5 milions.

«La trampa més gran és la massa salarial», remarca Romeu, davant el galimaties de clàusules i variables que s’amunteguen en els contractes dels futbolistes. Hi ha variables per continuar al club i per marxar, de lleialtat i d’indemnització, explica, denunciant les martingales utilitzades per driblar els límits salarials. El vicepresident econòmic, com un dels signants dels nous contractes, hi posarà fi. D’aquest disbarat, no obstant, responsabilitza també Javier Tebas, el president de LaLiga, amb qui no s’avé gaire des de la distància, ja que no es coneixen personalment.

  

De Nobita a Mag Lari

L’empatia que diu tenir cap a Bartomeu fa que es mossegui la llengua amb l’objecte de no fomentar la divisió del barcelonisme després del segon comunicat de l’expresident. «La va espifiar l’agost (Laporta va replicar avançant el deute de 1.350 milions) i l’espifia ara. Es nota que continua estant mal assessorat», replica sobre la seva versió dels números. Segons Bartomeu, el deute és de 558 milions i no de 1.350. «Ha passat de ser Nobita al Mag Lari o el Mago Pop, si es descuida haurà deixat un Barça amb beneficis», fa broma. «Bartomeu hauria d’estar tapadet. El que és evident és que el deute s’ha incrementat en 500 milions en dos anys i mig», afegeix.

Del deute del Barça, es tracti de 558 milions o 1.350, el soci no se’n va assabentar. Es van amagar els números vermells a l’assemblea, afirma Romeu. Ell i el seu equip entenen que el Barça no estarà sanejat en dos anys. Necessita més temps. Per això volen deixar en suspens l’article 67 que obliga a cessar la junta si acumula dues temporades amb pèrdues. En aquest supòsit, caldria convocar noves eleccions. «El mal ja l’han fet ells; ells han jugat amb els estatuts», protesta.

La «mala fe»

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Romeu creu que Bartomeu i els seus companys van embogir amb la marxa de Neymar –van fitxar Dembélé i Coutinho, que encara s’estan pagant–, però entreveu «la mala fe» al comprovar que totes les fitxes dels futbolistes s’incrementen substancialment a partir del 2021, que era el final del seu mandat, anticipat per la dimissió de Bartomeu pel triomf de la moció de censura. «Em fa molta ràbia quan veig altres clubs fitxar per grans xifres, però ens toca tenir paciència», es lamenta.

Els nous rectors van començar a conèixer el 7 de març l’estat real del Barça. Era de fallida. No obstant, van alimentar el somni de la renovació de Messi, el més car de la plantilla. El club se sotmetia a un sobreesforç econòmic; el jugador també. La reinscripció depenia de la firma del Barça del contracte amb CVC. Una cosa inacceptable per a la visió del club. «Si saps que no l’inscriuran si no firmes, i no firmaràs, per què cremar més la relació. Quedem com amics i ja està», descriu la sentida ruptura.