El Barça del triplet obre la porta del canvi

«Potser la gent no se n’adona, però no és només un pas de gegant en l’àmbit esportiu, és obrir portes a totes les dones i nenes del país», deia entre llàgrimes Vicky Losada després de guanyar la primera Champions del futbol femení espanyol. Patri Guijarro afegia amb gràcia: «Hem rebentat la porta». Acabaven d’aconseguir la fita més gran de la seva carrera esportiva i lluny d’egocentrismes recordaven la resta. Recordaven la paret. El mur. De la invisibilització mediàtica que a poc a poc han anat destruint.

Perquè el boom de l’esport femení no neix amb Jennifer Hermoso, Alexia Putellas, Aitana Bonmatí i el Barça del triplet, materialitzat. Els èxits de les dones esportistes a Espanya venen de lluny. Però només eren visibles cada quatre anys, quan les Olimpíades posaven el focus més enllà del futbol. I en aquestes, ja fa temps que les dones brillen per sobre dels homes.

Els Jocs de Barcelona 92 van ser els primers en què una dona espanyola va pujar al podi. A Londres, dels 17 metalls de la delegació espanyola, 11 eren de dones. I a Rio els èxits femenins van tornar a ser majoria. Per no parlar dels europeus i mundials de les seleccions de bàsquet, handbol i rugbi. O el pas ferm de Carolina Marín, Mireia Belmonte i Lidia Valentín. Les seves històries enganxaven, però continuaven sent insuficients i no tenien l’afició de l’esport rei.

Audiència històrica

El futbol, esport de masses per excel·lència a Espanya, apareix ara com la porta d’entrada a la igualtat, en termes esportius però també d’audiència. I és que, per molt que els altres èxits de l’esport femení tinguessin una gran acceptació entre el públic, al top cinc dels esdeveniments esportius femenins amb més audiència d’àmbit mundial, només n’hi ha un que no sigui futbol. Va ser la final de la Copa del Món de rugbi, que va congregar 2,6 milions de telespectadors al Regne Unit. A Espanya, gairebé tot es resumeix en el futbol.

Només s’ha de fer un cop d’ull a les dades de la final històrica entre el FC Barcelona i el Chelsea. El partit, emès per TV3, Barça TV i Gol va tenir una mitjana de 778.000 espectadors i una audiència acumulada d’1.670.000 televidents. «Una dada interessant però encara molt lluny del que hagués generat una final masculina», explica el professor de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Joan Maria Corbella. 

Corbella, estudiós dels mercats de comunicació i la mesura d’audiències, té clar que s’ha fet un pas de gegant i que «és impossible que l’esport femení vagi cap enrere en termes de visibilització i atenció mediàtica». Però té una cosa clara, «és difícil que l’èxit del Barça arrossegui la resta de l’esport femení perquè elles surten amb l’avantatge de la marca Barça». Carlos Viver, seleccionador nacional d’handbol femení, opina el mateix. «El futbol absorbeix molt. És veritat que ara el Barça femení està tenint èxit i és un corrent positiu del que podem treure alguna cosa. Però si la gent no aconsegueix enganxar-se quan tens un èxit en el teu esport, és molt difícil fer-ho després».

En aquest sentit, les portades i les grans audiències ja no són només cosa de les futbolistes. Tot Màlaga es va bolcar amb l’EHF European Cup de les seves ‘panteres’ de l’handbol, Eibar ho ha fet amb les jugadores de rugbi i tothom sap que l’Avenida Perfumerías de bàsquet es va quedar a les portes de la glòria europea.

Patricia García, jugadora de la selecció de rugbi, afirma que «ha arribat el moment definitiu per a l’esport femení». «Fa molts anys que parlem de dones esportistes i això està calant en la societat. És temps de parlar d’esport en general, d’esport sense gènere».

I en aquest aspecte, més que el què és important el com. De la mateixa forma que les futbolistes blaugrana reivindiquen un estil propi al terreny de joc, l’esport exigeix també unes formes concretes per arribar a la massa. Importa com es ven el producte i la manera en què es comuniquen les protagonistes.

Alba Adá-Lameiras, doctora en Comunicació, Esport i Gènere, ho té clar. «Si poses un partit aïllat de la temporada un divendres a les sis de la tarda, quan la gent està treballant o quan les jugadores que podrien veure el partit estan entrenant, no tindràs audiència. Però si cuides el producte com s’ha fet amb l’esport masculí, les coses canvien».

També canvien amb el missatge. «A les dones se’ns ha inculcat socialment que ens hem de visibilitzar abans com dones que com esportistes, una cosa que no passava amb els homes, dels que interessava la seva vida esportiva per sobre de la personal. I això és una cosa que ha canviat aquest Barça. Les jugadores es comuniquen com a futbolistes i la societat les veu com a tals».

La gent les coneix i en vol saber coses. «Fins ara només se sabia que el Barça tenia un equip femení que era bo. Ara la gent en sap els noms, són personatges coneguts», recorda Corbella. I en la personalització està la clau de l’èxit. Perquè un s’interessa pels èxits de qui és conegut i fins ara elles eren invisibles per a la societat. Ja no. Un estudi fet el 2018 per Nielsen als vuit països més actius en l’àmbit de l’esport, entre els quals hi ha Espanya, va posar de manifest que el 66% del total de la població estava interessada en almenys un esport femení. Perquè guanyen però, sobretot, perquè les coneixen. I el canvi està en els joves.

Si Espanya ha passat del «no és futbol ni és femení» a demanar més del Barça d’Hermoso i Putellas no és només pels èxits. És perquè cada vegada hi ha més dones que creixen sabent que poden ser esportistes. Sabent que poden ocupar el poder de la pilota durant l’esbarjo i que això no els treu feminitat.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

«Cada vegada que es trenca el sostre esportiu és més senzill que es generin referents i que hi hagi més nenes que vulguin ser com els seus ídols femenins. La qüestió és mantenir-ho en el temps i normalitzar-ho. Així, el que ara és extraordinari s’acaba convertint en costum i la gent hi vol conviure. Els primers èxits són els més difícils», assegura Viver. Alba afegeix: «La base és l’educació, que els primers estímuls siguin en igualtat».

Per això, més que el present i la porta que ha obert el Barça femení quant a la mediatització, les esperances estan posades en el demà. En tota una generació que ha vist que l’esport professional també és per elles. Que les dones també poden conquistar el món amb una pilota.