UN EQUIP QUE NO ES RENDEIX

El Barça s’instal·la a la zona Cesarini

El gol de Dembélé al Valladolid remarca la capacitat de lluita de l’equip per marcar fins a l’últim instant
Els blaugrana han anotat cinc gols que van ser definitius entre els minuts 85 i 90 per guanyar
Griezmann i Alba van igualar un 2-0 en contra que va donar pas a la pròrroga contra el Granada, igual que Piqué contra el Sevilla
Trincâo va firmar el triomf sobre el Betis, i uns altres nou gols van servir per ampliar marcadors

El gol d’Ousmane Dembélé convida a pensar que el Barça és un visitant habitual a l’elogiada (i també prestigiosa, en cert sentit) Zona Cesarini. L’agònic gol del davanter francès va brindar un triomf que els blaugrana estaven buscant amb més desesperació que encert, establint una sentència que el Valladolid no va tenir temps de recórrer. El minut 90 es va complir amb els futbolistes encara celebrant el gol, i els quatre minuts de temps afegit eren un període massa breu per al rival.

L’anomenada Zona Cesarini és un terme que pren el seu nom de Renato Cesarini (Senigallia, Itàlia, 1906-Buenos Aires, 1969), un davanter italoargentí que es va caracteritzar per marcar gols a l’últim sospir que van tenir categoria de decisius; els més rellevants els va anotar a dos partits d’Itàlia, contra Suïssa i Hongria (1931 i 1932), que van significar l’empat i la victòria, respectivament.

Visites freqüents

El gol de Dembélé, sense anar més lluny. El de Sergi Roberto al Paris Saint Germain (2017). El d’Andrés Iniesta al Chelsea (2009). Exemples clars del que, al principi, un periodista va definir com a cas Cesarini i ara és un període de temps (breu) i una situació: un gol que té rellevància en el resultat.

La visita del Barça a la zona Cesarini no ha sigut esporàdica; està sent freqüent, i això és una novetat. L’equip de Ronald Koeman ha adquirit la virtut, tantes vegades envejada pels culers al Reial Madrid, de marcar gols quan s’està esgotant el temps de joc.

Aquest Barça no es rendeix. L’esperit de treball i la persistència que ha exhibit el conjunt blaugrana li ha permès tirar endavant marcadors a punt de l’agonia, negant-se a la rendició. La solució de la fe ha pal·liat el problema d’arribar a l’hora límit sense haver acabat la feina, la incapacitat per traslladar al marcador la teòrica superioritat futbolística enfront d’un rival inferior. Fins que Dembélé va sortir al rescat i es va posar el vestit d’heroi.

Sis gols a les pròrrogues

El Barça ha marcat 14 gols entre el minut 85 i el 90 (o els que corresponguin, amb els afegits, al temps reglamentari) i uns altres 6 a tres de les cinc pròrrogues disputades. L’any passat, per establir un context, hi va haver 9 gols en aquesta franja, tres els quals van servir per guanyar. I a la campanya 18-19, en van ser 25, 9 de concloents per al desenllaç dels partits que, finalment, van derivar en la conquesta del doblet de Lliga i Copa.

Tan determinant com l’aplaudit (des del confinament) gol de Dembélé va ser el de Francisco Trincâo al camp del Betis, que va donar el triomf per 2-3 (m. 87) després que l’onze verd-i-blanc empatés al minut 74. O els dos gols de Griezmann (m. 88) i Alba (m. 92) que van igualar el 2-0 del Granada a la Copa i van donar pas a la pròrroga, on tots dos van repetir i De Jong va col·laborar (3-5).

Esperant Messi

També va ser cesarínic el de Gerard Piqué al Sevilla: el 2-0 al minut 93 que iguala el resultat de l’anada i forçava la pròrroga. Martin Braithwaite, al quart minut extra, va sentenciar l’eliminatòria. Dembélé i Braithwaite van marcar els gols de la pròrroga contra el Cornellà, també a la Copa. Leo Messi no ha sigut cridat a intervenir a la glòria postrema, com si es reservés per a les cites excel·lents encara pendents al calendari. Nou gols més al llarg de la temporada van servir per ampliar victòries o engrandir golejades.