De l'ensurt al disgust (2-0)

Del «gran ensurt» davant d’un Segona B com l’Eivissa al disgust de sucumbir davant d’un igual i perdre a València per primera vegada des del 2007. I el lideratge que va deixar a sobre de la taula Ernesto Valverde volarà cap a les mans de Zinedine Zidane si el Reial Madrid guanya a Valladolid.

Una setmana, tres partits i la reacció que pretenia provocar Josep Maria Bartomeu amb l’acomiadament de Valverde al Barça no es veu per enlloc pel que fa a resultats, que han anat de mal en pitjor. Ni tampoc el joc serveix de consol momentani mentre els jugadors acaben d’aprendre totes les instruccions i tots «els detalls» que vol introduir Quique Setién.

En deuen ser molts. Massa, perquè fa la sensació que els futbolistes estan col·lapsats, més pendents d’aplicar al camp el que han escoltat del seu entrenador, com si fos la recepta miraculosa per sortir de la letargia i tornar als bonics temps en què el futbol fluïa. ¿Quan va ser això?

Guanyar o perdre duels

Del notable baix amb el Granada es va baixar al suficient pelat d’Eivissa, i d’allà al suspens a València, on el Barça va reproduir els problemes defensius de tota la temporada, i davant dels quals no hi ha cap altre antídot que els futbolistes guanyin els duels individuals. Piqué i Umtiti, que per alguna estranya raó ha arrabassat la titularitat a Lenglet, van sortir perdent en els xocs cos a cos i, a través de dos ràpids atacs, el València va construir els dos gols. N’haurien pogut ser més.

Al santuari d’ídols declarats per Setién hi havia Messi i Busquets. A partir d’ara, i després de conèixer-lo de prop, hi pot afegir Ter Stegen. Serà el seu particular trident mentre no li fitxin un davanter. Aquells els va disfrutar des de la distància, i al porter el pot començar a venerar-lo des de la proximitat. Per haver evitat una vergonya més gran. Ter Stegen va aturar totes les pilotes excepte la que va desviar Alba amb el maluc. Maxi Gómez el va agafar després a contrapeu.

Passar-se-la perquè sí

Se suposava que la tornada de Frenkie de Jong i Arthur Melo perfeccionaria el joc després de l’estrena amb Rakitic i Vidal en el primer partit, i que la seva tècnica greixaria l’engranatge de passades pel qual s’embelleix la possessió, donant per descomptat que el Barça tindrà aquesta possessió des del minut 1, per imperatiu legal del seu entrenador. Era el mig del camp que pressentia Valverde des de principi de temporada i al qual li va fallar el pubis d’Arthur amb la seva llarga absència.

No obstant, amb els mateixos futbolistes es pot jugar de manera molt diferent. Segons ho demani l’entrenador. I aquest Barça juga de manera molt diferent ara. Sembla que la finalitat de Setién és la possessió en si mateixa, i que l’ocasió de gol arribarà per afegiment. El Barça va jugar a passar-se-la com si volgués ensenyar a Mestalla que serà bonic de veure. Va ensenyar que és inofensiu.

Zero en intencionalitat

Sense mirar la porteria és gairebé impossible marcar gols tret que una circumstància faciliti l’oportunitat. Al València, molt lluny de Ter Stegen, se li van presentar pels errors defensius blaugrana; al Barça, sense trepitjar l’àrea, li van arribar per les faltes que va executar Messi. El Barça no va encarar la porteria fins que no va mirar el marcador i va veure que perdia. L’absoluta falta d’intencionalitat es va evidenciar després del descans: Ansu Fati va connectar la primera rematada del Barça en jugada, i Messi ho va intentar tres vegades en els següents 10 minuts.

A diferència del que comença a operar Setién al Barça, Celades amb prou feines ha intervingut en l’obra que va heretar de Marcelino quan el va substituir. Continua fidel al 4-4-2 amb què van arribar els millors èxits recents del València.

Els quatre en línia

Davant els quatre centrecampistes blancs es van alinear els quatre verds del Barça. Tots en línia. En el mateix pla, al mateix nivell. És impossible avançar i tenir profunditat si no hi ha moviments verticals, desmarcatges de ruptura. Els tres davanters, a més, estaven per davant de la defensa valencianista, que mai va veure amenaçada l’esquena. El perill, és un dir, era al davant. I al davant hi havia una successió de passades pròpies d’una escola de futbol.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Fins que no va sortir Arturo Vidal, que mai ha passat per una acadèmia, no es va veure un altre Barça, segurament forçat, també, pel resultat. El xilè recorre a l’instint en els seus moviments i va aconseguir crear desequilibris amb els seus impredictibles moviments al voltant de l’àrea. Va obrir espais i per allà va penetrar Messi, que es va cansar de xutar al cos de Jaume Domènech.

El València sense Parejo va perdre alguna cosa més que el capità. Va perdre el llançador de la pilota aturada (Maxi Gómez va haver d’executar el penal, gens refinat perquè va deixar anar una canonada que Ter Stegen va poder desviar) i el millor generador d’idees. Però no es va notar. Coquelin i Kondogbia, al centre, es van limitar a defensar la parcel·la frontal, així pintava un partit sense pilota. L’absència de tipus afilats com Txérixev i el portuguès Guedes és menor: ara serien possibles recanvis dels del planter locals Torres i Soler, de rendiment irreprotxable.