Assaig fallit (2-2)

Un penal discutible xiulat i un altre penal discutible obviat permetrien justificar l’empat del Barça davant de la Reial Societat. Seria un resum groller i vàlid alhora que incomplet d’un meravellós partit en el qual la Reial Societat va ser molt superior i on el Barça va sobreviure gràcies a dues accions puntuals.

A cap d’aquests penals, sinó a dos gols que li van permetre evitar la quarta derrota a nou sortides. Cal veure si evita la pèrdua del lideratge. Haurà d’esperar que el València guanyi o empati avui davant del Madrid en el tancament de la jornada (21 hores).

L’assaig per al clàssic va resultar fallit. Va donar a entendre que era un assaig per a dimecres la mera lectura de l’alineació del Barça. No sembla que n’hi hagi cap altra de millor per rebre el Madrid i dirimir el lideratge en el partit més llarg del món, encara per disputar-se.

La millor alineació

L’entrada directa de Jordi Alba a l’equip, sense passar per aquells 30 minuts previs de readaptació que solen donar els entrenadors als qui reapareixen, va adobar la tesi que l’alineació davant de la Reial va ser un test per al Madrid. I el resultat no va ser satisfactori. Ni al camp ni al marcador, tot i que ja se sap que els clàssics, de vegades, són parèntesis, illots únics i aïllats enmig de la temporada.

La tornada d’Alba havia expulsat Junior no només de l’onze titular, sinó de la convocatòria.  Semedo, amb menys galons, i també expacient de la infermeria, no va desbancar Sergi Roberto. De l’onze que va guanyar a Milà només van continuar Lenglet, Rakitic i Griezmann. La resta havia descansat. No ho va semblar, incapaços de contenir la desbordant energia del quadro local.

Qüestió d’actitud

Malgrat que el Barça estava fresc de cames, més folgada i alegre va jugar la Reial en tot moment, tret de quan va encaixar els gols. No era qüestió de cansament, sinó d’actitud, de voler la pilota i proposar iniciatives.

L’onze donostiarra es va moure amb més velocitat i també va expressar més determinació amb la pilota als peus –el va tenir més temps en el seu poder–, deixant en evidència l’anomenat joc posicional del Barça. Un eufemisme ahir. Va ser estàtic i passiu, d’equip menor. Va empatar en un contraatac resolt de forma delicada per Griezmann amb una vaselina sobre el porter que va practicar dissabte passat, i es va avançar amb un altre llampec.

L’indetectable Odegaard

Aquest entusiasme local va poder personificar-se en Martin Odegaard, la vella promesa del Madrid, encara jove. El noruec va aprofitar l’aparador per exhibir-se amb el club que el té de lloguer per donar un cop de mà al club al qual pertany, conscient que estaria sent escrutat en un partit gran.

Odegaard, pròxim a complir els 21 anys (dimarts), es va guanyar la tornada al Bernabéu després del seu llarg Erasmus que el va fer passar per Holanda. Fins i tot sent coneguda la brillant temporada del noruec i la seva ascendència en el joc blanc-i-blau, ningú es va fer càrrec d’Odegaard, un calvari per als blaugrana. La seva mobilitat el va fer indetectable, i això va permetre a la Reial dominar el centre del camp amb superioritats numèriques.

Solució a la pissarra

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

La pressió de la Reial (la blaugrana va ser una broma) va permetre tenir sotmès el Barça al seu camp durant la major part del primer temps. Només es va alliberar en el descans. Llavors, Valverde es va plantar davant dels seus amb la pissarra blanca plàstica i els va plantejar la solució.

No va haver de tirar gaires ratlles. Simplement, va demanar una dosi de mobilitat perquè els defenses trobessin opcions de passi per guanyar metres. El ràpid gol de Suárez va reforçar l’ànim blaugrana, en ascens després de l’empat sense arribar a acomplexar els locals, que se sentien superiors al camp tot i que no es veiés al marcador. Van tornar a la càrrega i aquesta fe es va veure premiada per l’íntima satisfacció d’haver fet un repàs del líder.