Miracle a Milà

4

Es llegeix en minuts

Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Per què confiar en El Periódico

Milán (enviado especial) 10 de de desembre del 2019. Actualitzada 11 de de desembre del 2019 a les 09:36

0 Comentaris

L’estadi de San Siro, també conegut com Giuseppe Meazza, rep el seu nom del barri milanès en el qual es troba, batejat, al seu torn, en honor del primer bisbe de Pavia. Una llegenda hagiogràfica del segle XIV identifica Siro de Pavia com el nen que, a la vora del mar de Galilea, es va presentar davant de Jesús amb una cistella de pans i peixos perquè el Messies fes la seva màgia. Doncs bé, més de 2.000 anys després d’aquell miracle de la multiplicació, San Siro va tornar a ser testimoni d’un altre prodigi. O d’alguns, en realitat, perquè gairebé tan miraculós va resultar que el FC Barcelona obtingués la seva primera victòria de Champions al feu de l’Inter amb un equip fet de suplents i del planter com que un altre nen, Ansu Fati, es convertís en el golejador més jove de la història de la màxima competició europea a penes dos minuts després de sortir a la gespa.

Va passar en el minut 86. Ansu, que acabava de rellevar Carles Pérez, l’altre golejador de la nit, va rebre una pilota en la frontal de l’àrea local, va combinar amb Luis Suárez i va deixar anar un xut  que es va colar al costat del pal dret de Handanovic per inscriure el seu nom en la història de la Lliga de Campions. Amb 17 anys i 40 dies, el rècord absolut de precocitat golejadora a la Lliga de Campions ja és seu. Miracle a Milà, com la pel·lícula de Vittorio de Sica. I desconsol de l’afició interista que veia com les últimes opcions del seu equip de seguir en la competició es perdien com el mercuri per una esquerda.

Resultat improbable

El cert és que l’1-2 finalsemblava un resultat del tot improbable quan va començar el partit. Sense res en joc més enllà del prestigi i dels 2,7 milions d’euros que ofereix la Uefa per cada victòria, els blaugranes van sortir a la maltractada gespa de San Siro amb un onze molt poc reconeixible, compost pel porter suplent, una defensa de cinc, una línia de mitjos inèdita i només dues puntes. Riqui Puig, que havia viatjat amb la plantilla, es va quedar a la grada, perquè una cosa és que el nano tingui més dinàmica de primer equip i una altra, que a Valverde li vingui de gust veure’l jugar. L’invent no va tardar a revelar alguns defectes de fabricació, perquè a la nombrosa línia defensiva blaugrana, penalitzada en els primers minuts per la inexperiència de jugadors com Wagué i Todibo i, més endavant, per l’ofuscació d’Umtiti, li costava molt superar la voraç primera línia de pressió d’un Inter que es jugava la vida.

L’empenta local va estar a punt de cobrar-se la seva recompensa en les rematades molt clares de Lukaku i de Biraghi, però entre Lenglet i Neto van evitar el gol ‘nerazzurro’. Amb l’Inter bolcat, al Barça no li va quedar més remei que provar sort al contraatac, i en una de les seves escasses arribades va cantar bingo gràcies a una exquisida passada filtrada per Griezmann que va tocar en el seu amic Godín, legitimant així la posició de Carles Pérez. El del planter, només davant de Handanovic, va afusellar a plaer gairebé en el mateix moment en què, per contracte (minuts jugats), feia un salt en l’escala salarial.

Segona meitat més oberta

Després d’uns minuts de desconcert interista en què Lenglet va malgastar una d’aquestes ocasions en què fallar sembla el més difícil, els locals van tornar a agafar el fil del partit i van posar setge a la porteria de Neto. Dues bones oportunitats de Lautaro Martínez i D’Ambrosio van precedir el gol de l’empat, nascut d’una pugna entre Lautaro i Todibo que l’ariet argentí va convertir en una passada d’or per a Lukaku, que arribava com un tren i que d’un cop amb l’esquerra va enviar la pilota a la xarxa.

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Es va obrir una mica més el partit en la segona meitat i això va permetre extreure algunes conclusions. La més destacada és que el Barça ha de meditar si realment li convé desfer-se d’un futbolista tan prometedor com Todibo, que, aparellat amb el bulliciós Lautaro (marcar l’argentí sembla una tasca tan agradable com mastegar vidre), va completar una actuació plena de detalls interessants, tant en el tall com a l’hora de treure la pilota.

Amb el pas dels minuts, a l’Inter va començar a devorar-lo l’ansietat, alimentada pel resultat de Dortmund i pels canvis ultraofensius que va disposar Conte. El cop de gràcia va arribar amb l’històric gol d’Ansu, premi a un partit molt competent, tot i que no brillant, de la segona unitat blaugrana. Una bona notícia per fer front al que l’equip té per davant abans de l’aturada nadalenca.