Un Messi en mode clàssic destrossa el Valladolid (5-1)

S’imposa començar la crònica del FC Barcelona-Valladolid pel veritablement important, que en aquesta ocasió no va ser ni el resultat (un folgadíssim 5-1) ni el joc (discontinu, tot i que brillant a estones) ni l’enèsima exhibició de Leo Messi, sinó el fet que, a penes tres dies després d’aquest Clàssic que no es va poder jugar per «la greu situació d’ordre públic en què es trobava Catalunya» (són paraules de LaLiga), el Camp Nou va acollir un partit de futbol sense que es registrés cap incident digne d’esment més enllà de la ja habitual (i mansa) exhibició de banderes estelades i pancartes al·lusives a la situació dels líders independentistes presos. Esclar que potser era justament això el que es pretenia evitar en una trobada retransmesa en directe a tot el món i en horari de màxima audiència a Hong-Kong.

També hi va haver notícies en el pla esportiu, i la més destacada va ser, sens dubte, el retrobament del Camp Nou amb la millor versió de Messi, aquesta que, com demanava Dostoievski, ho fa tot amb «un matís d’elevació».Liderat pel 10, el Barça va sotmetre el Valladolid en dues parts ben diferenciades: una de control i possessió i una altra de sustentada en les transicions ràpides. El resultat va ser una victòria còmoda, la setena consecutiva, que permet als blaugranes recuperar el lideratge a l’espera del que faci el Granada dijous.

Valverde va donar de sortida una nova oportunitat a Ansu Fati en detriment de Griezmann, que va pagar, d’aquesta manera, el caprici de l’escapada a Nova York per veure el duel de l’NBA entre els Nets i els Knicks, i li va trobar un lloc en l’onze a Arturo Vidal després de deixar fora de la convocatòria Arthur. Ja se sap que tenir el xilè en el camp és com llançar maons contra les finestres del joc de posició, però Vidal garanteix a canvi esforç defensiu continuat i, sobretot, una arribada des de la segona línia que aquesta vegada l’equip sí que va saber aprofitar quan les coses amenaçaven de posar-se lletges.

Lenglet obre la llauna

Davant d’un conjunt tan ben proveït a la defensa com el Valladolid, que a més es va plantar en la gespa amb una defensa de tres centrals, s’intuïa que el difícil seria obrir la llauna. Trencar l’ou. Ficar el primer. Però no. Al Barça li va costar a penes dos minuts perforar la porteria defensada pel vallesà Jordi Masip. Ho va fer en una rematada de Lenglet, que va aprofitar un rebot dins de l’àrea després d’un centre de Messi que va culminar una llarguíssima possessió blaugrana.

La decisiva aportació de l’argentí en aquest primer gol va ser només un avís del que havia d’arribar. Després de veure com els blanc-i-violetes igualaven la contesa en una jugada de fortuna després d’un llançament de falta, el capità va fer un pas endavant i, movent-se sempre per les zones interessants del partit, va oferir un particular recital de driblatges, sotanes i assistències que va produir el segon gol blaugrana (Arturo Vidal, després d’una celestial passada de Messi, en el minut 29) i que va arribar a la seva màxima expressió amb un gol de falta directa en el minut 34.

Descàrregues elèctriques en el segon temps

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça va sortir després del descans amb la idea de baixar-li les revolucions al partit per intentar aprofitar els espais i el resultat va ser un joc bastant més plumbi però animat per ocasionals descàrregues d’electricitat. En una d’aquestes, en el minut 75, va arribar el quart gol, obra de Messi, exquisidament assistit per Rakitic, que havia entrat poc abans en el camp per donar descans a un De Jong que manté la seva línia d’excel·lència. I a penes dos minuts després va caure el cinquè, amb el 10 aquesta vegada al paper d’assistent i Luis Suárez, que mai abans havia marcat davant del Valladolid, en l’acabament.

Al final, una maneta balsàmica per esborrar la mala imatge oferta a Praga i molt convenient per inaugurar aquest ‘rush’ de quatre partits en 11 dies que marcaranel destí immediat d’un equip que encara es busca.