Ansu Fati encén la metxa de la golejada

En el seu primer partit convocat amb el Barça, el gens llunyà 25 d’agost, Ansu Fati mirava embadalit l’escalfament dels titulars. La segona vegada que trepitjava el Camp Nou ja era un dels titulars. I en correspondència a la seva meteòrica irrupció en l’elit, sense temps per haver complert els 17 anys (serà en res, el 31 d’octubre que ve) va provocar un inoblidable sotrac en el Barça-València.

Va trigar un minut a marcar el seu primer gol a l’estadi –el segon de la seva estrepitosa aparició després del que li va endossar a Osasuna– a l’empalmar amb finor una passada de Frenkie de Jong i als sis minuts ja s’havia apuntat l’assistència del 2-0 després d’una jugada individual.

Cap culer podia imaginar, des d’Ernesto Valverde fins a l’últim turista penjat a la tercera graderia, que esclataria una traca tan estrepitosa per anunciar el nou ídol i el començament, real, veritable, de la temporada. Amb Neymar a París i Messi, desgraciadament, encara a la grada, sense estrenar-se, mirant complagut el seu apadrinat Fati.

Doble retrobament

Al retrobament equip-afició s’afegia un altre retrobament recent amb el València. Només quatre partits després de la final de Copa, Valverde va aprofitar l’últim duel de juny per escrutar el rival i trobar debilitats que li haguessin passat desapercebudes. Era el mateix equip, tot i que aquesta setmana hagi canviat d’entrenador. Van jugar 9 dels 11 titulars, excepte el porter (Cillessen ha canviat de bàndol) i l’interior dret (Torres per Soler).

Albert Celades va presentar l’alineació que hauria decidit Marcelino. Segur que no se la va deixar escrita l’antic entrenador. A Mestalla el relleu ha sigut ràpid i traumàtic; tan imminent a la visita del Camp Nou que Celades no va canviar les rutines i molt menys el 4-4-2 tan interioritzat i tan formal que desplega el València. Tampoc ha perdut el contraatac penetrant que tant útil li va ser fa quatre mesos i que li va permetre recosir l’esquinç que els estava causant l’espectacular Fati, que va encendre la metxa de la golejada.

Als 16 anys rebia la responsabilitat de ser titular per primera vegada al Camp Nou i contra tot un València, i es va comportar com un veterà. Busquets el va buscar constantment, com si veiés en el nen Neymar o Coutinho, perquè se la jugués. Era el més eficient del trio davanter. Valverde el va substituir a l’hora perquè entrés Suárez. Envejós, l’uruguaià va marcar al primer minut. Com el nouvingut.

El Barça va encadenar desenes d’atacs amb el seu fluid engranatge recuperant pilotes. Res a veure amb aquell que s’esllanguia, esllomat, a la final de Copa. El València es va trobar mig equip modernitzat (Carles Pérez, de Jong, Griezmann, Fati...) i quan va poder aixecar el cap va veure el 2-0 al marcador. Al sortir després del descans, va tornar a patir un altre sacseig amb dos gols més en un quart d’hora que va cancel·lar el partit anticipadament.

Gust de venjança

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Implacables, els culers venjar-se d’aquell disgust. Indiferents que hi hagués el rialler Cillessen davant, que va pagar la voracitat dels seus excompanys i el desànim dels seus, sacsejats pel propietari i pels culers.

El Barça està fresc de cames i d’ideesen una fase activa de competència. De Jong i Arthur volen apropiar-se dels carrils interiors, no importa quin, i es van intercanviar les bandes. Aquest dinamisme va desestabilitzar un València que mai va trobar respostes. O no les va sentir, atordit pel terrabastall Fati.