Anar al contingut

memòria blaugrana

40 anys del Barça a Basilea: "Tenim la Recopa, ara l'Estatut"

La conquesta del títol d'aquell 16 de maig va significar un canvi de cicle per a la 'gent blaugrana'

Els futbolistes que van protagonitzar aquella final històrica, recolzats per 35.000 culers, revisen el seu records

Emilio Pérez de Rozas

Quaranta anys després, el partit continua sent increïble; la pròrroga, esgarrifosa; el resultat, gairebé únic, la victòria, inigualable, sense precedents (fins aquell moment); la gesta, la fita, la conquesta, històrica, però el que continua viu és la mobilització blaugrana, el recolzament, el comportament, el desplegament, la unió, la simbiosi que es va produir, aquell 16 de maig del 1979, entre l’equip i la ‘gent blaugrana’.

Més de 35.000 culers, els 28.000 que van viatjar amb cotxe, autobús, tren i avió fins a Basilea i els 7.000 catalans desplaçats a la ciutat suïssa des de tots els racons d’Europa, van provocar tal marea blaugrana, tal ambient i, sobretot, tal compromís amb el futbol, el civisme i la victòria que el precedent, encara avui, es considera com la primera i gran conquesta del Barça, dels catalans, que van ser felicitats, més pel seu civisme i actitud, pel seu comportament i alegria, que pels gols i la sonada victòria, per totes les autoritats, des de l’alcalde de Basilea fins al ministre d’Exteriors suís.

Alguns moments d’aquella final de Basilea davant el Fortuna de Düsseldorf podien resumir-se en pocs paràgrafs, en una alineació formada per Artola; Zuviría, Migueli, Costas, Albaladejo; Sánchez, Neeskens, Asensi; Rexach, Krankl i Carrasco, més la sortida de De la Cruz i Paco Martínez. En la direcció de Quimet Rifé, que substituïa el cessat Lucien Muller. O pel rosari de gols: 1-0 (‘Tente’ Sánchez, minut 5), 1-1 (Allofs, m. 8), 2-1 (Asensi, m. 34), 2-2 (Seel, m. 41), 3-2 (Rexach, m. 104), 4-2 (Krankl, m. 111) i 4-3 (Seel, m. 114). I, fins i tot, en el penal fallat per Rexach.

Els herois de la Recopa, el diumenge 12 de maig del 2019, al Camp Nou / JORDI COTRINA

"No s’acabava mai. Ens posàvem per davant i no paràvem de perdre l’avantatge. Li vaig demanar a l’àrbitre que, sisplau, xiulés ja"

Juan Manuel Asensi

Centrecampista del Barça dels 70

Aquell va ser el partit que tots, llavors i ara, reconeixen haver jugat amb l’ànima més que amb el cap o els peus. “Jo només recordo que allò no s’acabava mai. Ens posàvem per davant, cosa que vam fer ja en el minut cinc de partit, i no paràvem de perdre l’avantatge. Fins i tot quan Hansi, ¡devia ser Hansi!, va marcar el 4-2, gairebé ja acabava la pròrroga, vaig pensar ‘vinga, llestos, ¡ja està!’ i ¡puuum!, ens van fer el 4-3. ‘¡Déu meu!, que s’acabi ja, sisplau’, vaig pensar. Fins i tot em vaig acostar a l’àrbitre, l’hongarès Palotai, i em vaig atrevir a preguntar-li quant quedava. ‘Xiuli ja, sisplau, xiuli ja’”, explica Asensi.

Carrasco, De la Cruz, Neeskens i Martínez celebren un gol amb Asensi i Rexach abraçats a la gespa / RAFA SEGUÍ

I va xiular. I Asensi va agafar la pilota i se’n va anar a abraçar Artola. I l’estadi Saint Jakobs es va convertir en una festa. I fins i tot jo, que havia viatjat en companyia de dos dels meus mestres, Àlex J. Botines i Quim Regás, per cobrir l’esdeveniment per a EL PERIÓDICO, em vaig encomanar de tota aquella bogeria fins a l’extrem de dirigir-me a un córner, arrencar el banderí, de fusta, quadrat, i donar-lo al vicepresident Josep Mussons perquè el guardés al Museu del Barça, on continua, al costat de la samarreta de Carrasco, el trofeu d’aquesta Recopa i el banderí que Asensi va portar com a capità.

Fins aquell moment el Barça no havia triomfat a Europa i allò va ser molt més que una gesta. I no perquè encara fos en l’era del paper, del meravellós paper, sense mòbils, sense xarxes socials, sense imatges digitals, sinó perquè allò va ser la viva demostració, la prova més immensa i entranyable, que el Barça és més que un club. És un país sencer ficat en una samarreta, lluint un escut i portant milers i milers de senyeres i banderes blaugrana.

"Veníem d’un munt de desgràcies. Nou entrenador; Migueli, amb la clavícula mig trencada; Neeskens, se n’anava, i l’accident de la dona de Krankl"

Charly Rexach

Exfutbolista i exentrenador del Barça

“Veníem d’una temporada dolenta, dolenta”, explica Rexach en el meravellós i entranyable reportatge realitzat per Barça TV, titulat 'Basilea, una fotografía para la historia'. “I, no només això, veníem d’un munt de desgràcies, de desastres, que haurien pogut afectar-nos i molt. Acabàvem de canviar d’entrenador; Quimet havia deixat de jugar feia poc i ja ens dirigia. Migueli tenia mig trencada la clavícula dreta i va voler jugar, i va jugar. A Neeskens li acabaven d’anunciar, dos dies abans, que se n’anava del club, perquè havien fitxat Simonsen. I hi havia l’accident, brutal, de la Inge, la dona de Hansi (Krankl) a la sortida d’un Barça - Espanyol (2-1) en què l’havien expulsat i, quan tornava a casa, es va estavellar”.

L’equip, concentrat tres dies abans en un castell a la frontera amb França, a Isenbourg, era conscient que era una oportunitat única. “Molts veterans, com ara Charly, Asensi, Artola, De la Cruz, Costas... eren davant la seva última oportunitat”, explica Paco Martínez a EL PERIÓDICO, “així que no hi havia més remei que unir-nos davant un repte que marcaria les nostres vides”.

Va ser, segons explica Martínez, en el moment de la xerrada tàctica de Rifé quan la comunió es va convertir gairebé en un aquelarre. “Nosaltres jugàvem sempre un 4-3-3, que, quan perdíem la pilota, es convertia ràpidament en un 4-4-2, perquè o jo o el ‘Lobito’, o Hansi o Charly baixàvem a reforçar el centre del camp”. “I, sí, així ho va explicar Rifé. I, tot seguit, com gairebé sempre acostumava a fer, el míster va deixar, dissimuladament, el paper de l’estratègia sobre una taula i cap allí ens va dirigir els jugadors per dibuixar un gran desig”, continua explicant el bo de Martínez. “Recordo que jo vaig posar 4-3 i vam guanyar 4-3. I aquest va ser el resultat. Sé que ‘Quimet’ Rifé té aquest paper emmarcat i guardat a casa seva”. Va ser el pacte. I va ser realitat.

Però, si tu parles amb Artola, si tu parles amb ‘Charly’ (“després de fallar el penal, ¡i això que jo mai fallava els penals!, vaig estar cinc minuts ‘groguis’, no sabia on era, què havia fet”), si recordes aquells dies amb Asensi, si xerres amb el formidable i generós ‘Tente’ Sánchez, tots t’expliquen que aquella final es va guanyar per la gent, els 35.000 culers que van convertir aquella ciutat en “el millor i més gran paradís que mai ha existit”, relata el ‘Lobito’ Carrasco, que afegeix: “Érem a centenars de quilòmetres de casa i aquella gent va convertir aquell camp en el Camp Nou. No podíem fallar-los”.

“L’entrada al terreny de joc era estreta, molt estreta, ja llavors vella, antiga”, diu Paco Martínez. “Nosaltres estàvem tancats, concentrats, llunyíssim i, tot i això, el dia abans ja sentíem veus, rumors, que desenes d’autobusos, centenars de cotxes i trens, milers de culers venien, arribaven, a Basilea. L’emoció, de veritat, anava en augment; tot i que no els veiessis ni els sentissis, sabies que venien, que eren allà”, afegeix Carrasco.

"Vam sortir a escalfar i no paràvem de veure milers de banderes, de gent boja, corejant el nom del Barça. Ens vam dir 'és impossible perdre'"

Paco Martínez

Ex del Barça i titular en la final de Basilea

Segueix Paco Martínez: I, de sobte, quan vam sortir a escalfar, ens vam mirar, ¡acollonits!, però molt contents, perquè no paràvem de veure milers i milers de senyeres, de banderes blaugrana, de gent boja, contenta, alegre, esperançada, il·lusionada, corejant el nom del Barça. I, mentre escalfàvem, ens vam dir ‘nois, aquí no podem perdre, és impossible perdre’. Perquè aquella gent ja havia guanyat la final”. “Si perdem, amics, no podem tornar a Barcelona”, va arribar a dir-los Rexach.

És segur, ¡és clar que sí!, que bona part d’aquells 35.000 culers eren els que havien fet cua per donar sang a la clínica Corachán, on a l’UVI estava recuperant-se la Inge, la dona de Krankl (“ja estic millor; has d’anar a Basilea amb els teus companys; ¡ves-hi i guanya!”, li va dir); és segur que van ser els que van empènyer Migueli a suportar el dolor de la seva clavícula danyada (“¡merda!, hi va haver pròrroga i l’anestèsia que m’havia donat Ángel Mur va deixar de fer efecte”), o és segur que van enviar a Neeskens el missatge que encara era increïblement volgut per ells.

“Jo no m’emociono fàcilment, bé, ara amb 69 anys, pot ser que sí, però quan vam sortir al camp el pessigolleig que ens va entrar va ser dels que fan època. ¡Però què és això! ¡On ens hem ficat! ¡No podem fallar a aquesta gent!”, reconeix, 40 anys després, Asensi. “Jo tampoc soc de plorar, però quan vaig veure aquelles banderes, aquella gent, aquella passió i, sobretot, aquella il·lusió, em van saltar les llàgrimes”, explica De la Cruz.

La sort d’Alguersuari

José María Alguersuari, enorme fotoperiodista d’EL PERIÓDICO, mai oblidarà el dia abans d’aquella final, el dia abans de partir amb l’Àlex, amb el Quim i amb mi a Basilea. “Vaig baixar a l’estació de França a fer fotos dels centenars i centenars de culers que se n’anaven amb tren; n’hi havia que se n’havien anat amb autobús i els esperaven 17 hores de carretera. Vaig fer les fotos i, quan vaig arribar al laboratori del diari, ¡Déu meu!, em vaig adonar que m’havia oblidat de posar rodet a la càmera”. Alguersuari, un autèntic ‘motard’, va agafar la seva moto, va tornar a l’estació de França i va tenir la sort que encara quedava un tren per partir, l’últim.

L’expedició blaugrana a l’aeroport del Prat, el 17 de maig del 1979 / EL PERIÓDICO

No va ser, no, una final. Ni tan sols un partit de futbol. No va ser, tampoc, una conquesta europea, la primera, la que millors sensacions va deixar, potser. No va ser Wembley, cert. Va ser molt més que tot això. Va ser el dia, la setmana, l’hora, els 120 minuts en què el món, tot, el futbolístic i l’altre, el mundà, va saber que Barcelona tenia un club, una afició, un país darrere seu. Quaranta anys després, els que van guanyar aquella Recopa reconeixen que van guanyar per aquella gent, afirmen que totes les hores, el cansament i la devoció per uns colors que 35.000 culers es van deixar en aquella excursió, en aquella peregrinació, van valer la pena.

Aquella portada mítica

Era el 16 de maig del 1979. Va ser un esclat d’il·lusió col·lectiva. Va ser el vell Nicolau Casaus, el ‘Moisès’ blaugrana, que va liderar l’excursió dels autocars. Va ser un punt d’inflexió. Un renéixer. Van ser, després, de seguida, enmig d’una transició il·lusionant, un milió de persones al carrer, portant senyeres i banderes blaugrana i corejant, cridant, cantant, l’eslògan que es va convertir en la frase que va arrodonir aquella preciosa història: “Tenim la Recopa, ara l’Estatut”, i per això EL PERIÓDICO d’aquell 17 de maig del 1979 va titular en portada: 'Quina nit la d’aquest Barça'. Quina nit la d’aquell dia. Però, sobretot, quina gent la d’aquell Barça.