De Manolas a Origi, el viatge a l'abisme europeu del Barça

De Manolas, un anònim central grec, a Origi, un prometedor davanter belga. De Roma a Anfield. I sempre un córner pel mig. Fa un any va passar amb una desatenció defensiva de Semedo que el va deixar postrat a l’àrea petita de Ter Stegen amb les mans al cap. El córner de dimarts, en canvi, va delatar la desídia col·lectiva d’un Barça que va encaixar un gol digne de “juvenils”, com va cridar indignat Luis Suárez.Luis Suárez

Ningú era al seu lloc. Ni a l’Estadi Olímpic italià ni tampoc a Anfield, on es va prolongar el llarg viatge a l’abisme europeu d’un Barça enderrocat per la seva incompetència. A pilota aturada va morir el Barcelona de Valverde, que només ha encaixat dues derrotes a Europa en dos anys: Roma i Liverpool. Dues derrotes catastròfiques que revelen la magnitud d’un problema que supera fins i tot la figura d’un cada vegada més qüestionat ‘Txingurri’.

Afecta, en realitat, una plantilla hegemònica a Espanya com revelen les seves dues Lligues consecutives (en suma 8 de les últimes 11), però ruïnosa a Europa (una Champions en set anys). No és d’un any aquesta caiguda.

Ve, per tant, de lluny. No, no és només Roma. No, no és només Anfield. És París (4-0). És Torí (3-0) impedint que la gesta del 6-1 al París Saint-Germain tingués l’èpica que mereixia. És Roma, òbviament (3-0). I ara també és Anfield (4-0).

Coutinho, el rostre del fiasco

A poc a poc, i sense que es prenguessin les mesures correctores necessàries, el Barça ha anat veient com l’obra del 2015 simbolitzada en el trident Messi-Suárez-Neymar s’ha anat fonent. Ha sigut incapaç de millorar-la. Més aviat, al contrari, malgrat els constants canvis en la direcció esportiva. En res se semblen Andoni Zubizarreta, acomiadat de mala manera el gener del 2015; Robert Fernández, expulsat també de l’estructura perquè no se li va renovar el contracte (juny del 2018), i Pep Segura, actual responsable de l’àrea esportiva juntament ambEric Abidal.

Tot condensat en la figura de Philippe Coutinho, el fitxatge més car de la història del club. El Barça va pagar, precisament al Liverpool, 160 milions d’euros per portar-lo al Camp Nou. A Anfield ningú l’ha trobat a faltar des d’aleshores, finalista com va ser l’equip de l’última Champions –va perdre contra el Madrid– i finalista com torna a ser ara. A Barcelona ningú ha vist aquesta caríssima estrella. 

 

Males decisions

Els diners obtinguts per Neymar, la tercera pota del trident que va portar l’equip a la Champions de Berlín 2015, no s’han notat al camp. Va rebre 222 milions del PSG i n’ha invertit 300 per portar Dembélé, que ha patit cinc lesions, quatre de les quals han sigut musculars, en només 21 mesos, i Coutinho, invisible en els partits. En aquest inacabable viatge a l’abisme firmat per Manolas i Origi, el Barça va fugir de la seva essència i va renegar de la seva bíblia futbolística que té en el control i la possessió el primer manament.

 A més, els jugadors bàsics (Messi, Piqué, Rakitic, Busquets, Jordi Alba) superen ja la trentena. No és responsabilitat exclusivament de Valverde. Ni de bon tros. Ja amb Luis Enrique l’equip jugava a una altra cosa, perquè la immensa força del seu trio d’atac desplaçava el centre del joc cap a l’àrea enemiga saltant els passos intermedis. Precisament des del 2014, després de la marxa de Tata Martino, que només va durar una temporada, la pitjor d’aquest cicle, l’anual reestructuració de la plantilla no ha sortit bé.

El Barça viu encara d’aquells fitxatges que van guiar l’equip cap a l’última Champions. Poc abans havien arribat Jordi Alba (2012) i Neymar(2013). Després, Ter Stegen, Rakitici Suárez, tots el mateix estiu, el del 2014. Des d’aleshores, fitxatges sense impacte autèntic en l’equip, més enllà de Lenglet i brots verds inicials d’Arthur, obra tots dos deRobertabans de perdre la confiança deBartomeu.

Però l’esquelet continua sent el mateix, sostingut sempre per Messi, un jugador que garanteix més de 38 gols per temporada en els onze últims anys. La plantilla no s’ha regenerat amb encert, mentre Leo anava afegint matisos nous al seu joc. Òbviament, aquest Barça és pitjor que el de Guardiola (2008-2012) i és menys contundent que el de Luis Enrique (2015-2018). Potser Valverde no pot fer més que administrar aquests recursos. Va modificar les rutines, va gestionar rotacions i descans. Arribada la gran nit, l’ensorrament va ser idèntic.

El córner de la vergonya

La desgràcia europea del Barça té un altre terrible capítol. Dels pals de Berna-1961, la primera final de Copa d’Europa perduda, al trauma dels penals de Sevilla-1986. Després va arribar el desastre amb el CSKA de Moscou incapaç com va ser el ‘Dream Team’ de Cruyff de defensar amb dignitat la corona de Wembley-92. O la ruïnosa nit d’Atenes-94 que va enterrar de mala manera al costat de l’Acròpolis grega les restes d’un equip llegendari.

Notícies relacionades

Valverde, sota sospita

Liverpool i Roma, l'eix del mal blaugrana

Ara a aquesta terrible iconografia culer toca afegir el córner de la vergonya d’Anfield. Més que mirar Valverde (se n’anirà o no, però el problema seguirà) toca mirarMessi. Cansat de sostenir un equip i un club tants anys i frustrat per no poder complir la seva paraula.