Liverpool i Roma, l'eix del mal blaugrana

Ernesto Valverde havia parlat als seus jugadors d’oblidar-se de l’anada per accelerar el turbo competitiu. "Com si no hi hagués res abans; com si no hi hagués un després". Jürgen Klopp, en canvi, els havia explicat als seus una història de fa cinc anys per injectar en ells la màxima fe, un capítol de quan entrenava el Dortmund. "Eren uns quarts de final davant del Madrid i vam perdre 3-0 allà. Després en la tornada vam fer set o vuit canvis de posició i vam guanyar 2-0, però podia haver sigut 5-0, sense cap dubte".

Els discursos motivacionals són necessaris i saber-los projectar forma part de la llista d’atributs d’un entrenador, però després apareix la realitat. Apareix Anfield i la seva infinita mística; la grada Kop i aquest alè eixordador que, segons la llegenda, quan es produeix un córner en els seus dominis, s’espanta fins i tot la pilota; apareixen les lesions i els canvis obligats; apareix la sort, tan decisiva i alhora justa en aquesta eliminatòria, i apareixen els miracles impensats. I les catàstrofes mai imaginades. Roma i Liverpool formen l’eix de la decepció suprema per sempre en la història blaugrana.

Ritme frenètic

No va aparèixer l’encert de Messi, un altre miracle en si, que va començar perdonant tot el que no va perdonar en l’anada. Tres situacions per anar fent les maletes a Madrid ja en els primers 15 minuts. Però qui va marcar va ser Origi, molt aviat, i amb aquest gol es va encabritar el partit. Frenètic el ritme, davant dels gestos entusiastes de Klopp a la banda i la fúria que transmet Anfield, en particular en aquesta segona part tan devastadora per al Barça. Costarà aixecar cap d’aquesta. 

Va rugir certament Anfield com s’espera de les seves prestigioses grades, com un coliseu romà que deixa anar els lleons amb més gana. ‘Never give up’ (No et rendeixis mai), es llegia a la dessuadora de l’absent Salah, i es va passejar amb ella sobre la gespa abans del partit. Tots els de vermell van semblar creure en l’impossible, un altre capítol èpic més de la seva bategant història. “Recorda Istanbul”, se sentia en els prolegòmens a les dues vores del riu Mersey en al·lusió a la final del 2005 davant del Milà. Veure per creure.

El Liverpool no va trobar a faltar l’egipci, l’artífex de 26 gols aquesta temporada. Ni Firmino. Origi va compensar àmpliament i Mané es va multiplicar per la banda de Sergi Roberto. El senegalès, que va créixer en un poblet del Senegal admirant Ronaldinho, va fer passar moltes males estones a la defensa blaugrana. Un davanter de primer món. I on no van arribar ells va irrompre Wijnaldum, l’holandès convertit en l’altre heroi insospitat.

Coutinho i Suárez, esbroncats

Klopp va proposar retocs i una alineació agosarada. Per buscar els tres gols des del principi, amb tres puntes. Que la força d’Anfield ens acompanyi, va venir a dir-se. “Si ens eliminen, que sigui de forma bonica”, va dir en la prèvia. Valverde no es va arrugar. Coutinho abans que l’opció del doble lateral. “S’ha d’anar a atacar, el contrari un error”. Va complir la seva paraula. Però no hi va haver manera de marcar.

Notícies relacionades

Lliçó de futbol del Liverpool

Busquets: «Demano disculpes a l'afició»

Coutinho no es va encoratjar ni en la seva antiga gespa. Esbroncada cada vegada que tocava la pilota, no gaires realment, igual com Luis Suárez, que no es va emportar un gol a la boca.  Ells dos, com tot l’equip, van acabar atropellats, una vegada més. Com a Roma. 

Sembla mentida que pugui repetir-se una desfeta d’aquesta envergadura. Com els terratrèmols al Japó, al FC Barcelona d’Ernesto Valverde  se succeeixen catàstrofes que ningú és capaç d’anticipar. Aquesta vegada es van generar ocasions per evitar aquest mal tan devastador per a l’ànim col·lectiu del club. Res es va materialitzar. I així es va esfumar la ‘copa linda’. La mare de tots els miracles per al Liverpool. La més amarga de les desgràcies i les vergonyes per al Barça.