Bartomeu, ¿i ara què?

Jürgen Klopp va explicar després de la demolició a Anfield que el seu Liverpool va aixafar el Barça perquè va jugar amb "mentalitat de gegants". ¿Amb quina mentalitat va jugar l’equip blaugrana? Un noi de 20 anys,Trent Alexander-Arnold, es va mostrar en el quart gol més atent que una defensa amb diversos futbolistes que superen àmpliament la trentena. Mai un gol ha retratat amb tanta precisió una descomposició.

¿Què diu d’un equip que busca projectar-se al món a través de la possessió de la pilota que el seu millor home durant una bona estona fosArturo Vidal, jugador d’amplis pulmons i entrega inqüestionable, però que sovint desharmonitza l’orquestra?

¿I què diu l'entrenador d’aquesta desfeta? El futbol és ciclotímic i, per tant, cruel. Fa pocs diesErnesto Valverdejustament era valorat per la seva intel·ligència emocional, el seu intervencionisme encertat en els partits i la fiabilitat del seu equip, competitiva sota qualsevol circumstància, capaç de convertir la Lliga en un passeig pel parc durant dues temporades senceres. Ara, queda molt qüestionat. Ell ho sap. Sovint n’hi ha prou amb una desgràcia per canviar-ho tot.

Maneres d’acabar

L’èxit del club es mesura en aquests temps amb la vara exigent de la Champions. No hi ha doblet domèstic que apaivagui l’aclaparadora decepció de Roma ni la de dimarts a Liverpool. La conquesta europea s’ha transformat en una necessitat a can Barça. AmbLeo Messien nòmina, amo i senyor de l’univers de la pilota, les empreses més inaccessibles han semblat més que possibles. Però un es pot acomiadar d’Europa de moltes maneres. Hi ha la del Manchester City davant del Tottenham, gloriosa eliminatòria, i als antípodes hi ha la del Barça a Anfield. Sí, parlem d’estil. El sempitern debat de l’estil. Però també d’actitud i de la capacitat de transmetre passió.

“Aquí el contrast ambKloppresulta evident. L’alemany encomana un entusiasme encomiable, un personatge carismàtic que sembla fet per a Anfield i the Kop, la seva grada més audible. La seva cotització ha pujat com l’espuma, és evident. I alhora la de Valverde s’ha desplomat, igual que la seva connexió amb una certa part de l’aficionat blaugrana. Per comparació immediata. Per un disgust doblement estètic: la manera de jugar de l’equip i la manera personal de projectar-se, amb una alegria insuficient en els dos casos.

Així que en aquestes circumstàncies les mirades comencen a dirigir-se cap a la directiva deJosep Maria Bartomeu, que dimarts va abandonar Anfield amb un gest d’abatiment. ¿I ara què? ¿Què s’ha de fer? ¿Quines són les seves alternatives? ¿Confiar en el mateix entrenador, recentment ratificat en el càrrec fins al 2020, i en la renovació de la plantilla empresa a partir de De Jong i possiblement De Ligt, és a dir, deixar passar els dies fins que la tempesta amaini? ¿O bé mostrar-se dràstic amb algú a qui el president blaugrana aprecia personalment, amb qui treballa i conversa amb comoditat i valora positivament com a gestor d’un vestidor tan complex amb el del FC Barcelona?

Després de la catàstrofe de Roma, la indignació va portar en primer instància Bartomeu a plantejar-se la destitució de l’entrenador. Ho va dir als seus i així es va filtrar. No està clar que tingui els mateixos sentiments després de la rendició d’Anfield. No són pocs els culers que demanen un retorn a les velles essències que es consideren sacrificades últimament amb l’objecte del pragmatisme. Ho va expressar a la seva manera l’expresident del Barça,Joan Laporta. “Constatem un cop més que aquesta directiva ha abandonat la filosofia que va fer del Barça referència mundial i espero que els socis no es deixin enredar més”, va piular.

Plantilla entrada en anys

En aquesta crisi que s’ha obert de forma tan punyent com inesperada, els jugadors no poden quedar-ne al marge. No van estar a l’altura. Ho van reconèixer ells mateixos. Busquets,Rakitic, Alba oCoutinho(d’ell només falta decidir-ne el cost, la venda del brasiler està més que clara i justificada) van ser aclaparats per una línia medul·lar que al Camp Noufaria esgarrifar si portés la samarreta blaugrana: Fabinho, Henderson i Milner, més Wijnaldum després, es van imposar, com la resta de l’equip ‘red’, com búfals sobre ovelles, esperonats per l’alè mai gaire esmentat d’Anfield.

Notícies relacionades

Valverde, sota sospita

Infern vermell a Anfield

¿S’han emprendre més reformes de les que calculaven? Set dels titulars superen la trentena, una experiència que no es va percebre a Anfield, tan intimidats i incapaços de sobreposar-se a l’adversitat que resulta difícil de creure. A la directiva no li queda cap altra opció que transmetre que necessita uns dies per reflexionar, allunyar-se de decisions en calent. Però potser algun jugador que es considerava sa i estalvi de la renovació, el seu lloc al vestidor estigui ara en dubte. Potser l’opinió de l’entrenador pesa menys que abans. Sí, queda una final, la de Copa a Sevilla davant del València, però fa l’efecte que la massa social blaugrana la desitja com un regal repetit, amb il·lusió fingida. Almenys en aquestes hores baixes. Una cita amb més a perdre que guanyar.

N’hi ha hagut prou, doncs, amb un partit, un daltabaix, una experiència traumàtica que semblava irrepetible, per qüestionar-s’ho tot de nou. Bartomeu i Valverde hauran de parlar amb calma en els pròxims dies i amb la perspectiva completa de la temporada.  Falta saber si el president manté la confiança i també si l’entrenador es veu amb cor de continuar i transmetre als seus futbolistes que poden comportar-se com un equip de gegants de nou. Ara és un gegant en llàgrimes, com les deLeo Messial vestidor d’Anfield. Va plorar desconsoladament, segons ‘The Guardian’, en la nit més èpica del Liverpool, i la més desgraciada en anys del Barça.