Infern vermell a Anfield

4

Es llegeix en minuts

Rafa Tapounet / Anfield

Per què confiar en El Periódico

07 de maig del 2019. Actualitzada 08 de maig del 2019 a les 10:21

0 Comentaris

El dia que just es complia el 33è aniversari de la inexplicable derrota del FC Barcelona en la final de la Copa d’Europa de Sevilla, contra l’Steaua de Bucarest, l’infern va tornar a obrir-se sota els peus de l’equip blaugrana. Va passar a Anfield, escenari de llegenda del futbol europeu, convertit en una ardent caldera en què els jugadors d’Ernesto Valverde es van cremar a mans d’un Liverpool esplèndid, protagonista d’una de les gestes més increïbles viscudes recentment en una eliminatòria de la Champions. Per al Barça, un malson fins i tot més dolorós que el que van viure l’any passat a l’Olímpic de Roma, perquè l’existència d’aquell sinistre precedent semblava fer impossible que una cosa similar pogués passar. Però va passar.

Un equip disminuït per les baixes d’alguns dels seus homes més importants (Salah, Firmino, Keita...) i obligat a jugar tres partits decisius en només sis dies va reduir al no-res un Barça que venia d’una setmana de descans i que tenia l’enorme privilegi de poder administrar un avantatge de tres gols. El Liverpool no només va estar a l’altura del repte que el seu carismàtic tècnic, Jürgen Klopp, va proposar en la vigília (“si no podem classificar-nos, intentarem donar un bonic final a la nostra aventura en la Champions”), sinó que va fer bastant més: es va classificar. El Barça, atordit per l’empenta 'red' i la pressió ambiental, se’n va anar a la lona amb una facilitat sorprenent. La mandíbula de vidre, una altra vegada.

Amb el vent d’una grada tonant a les veles, l’equip vermell es va llançar des del primer minut a un atac tan desesperat com bonic que va collir el seu primer fruit quan en el minut 7 Mané va aprofitar una mala entrega de Jordi Alba per impulsar la jugada que desembocaria en el gol d’Origi.

Pànic blaugrana

El pànic es va escampar en les files blaugranes i el Liverpool va posar el partit a la centrifugadora aprofitant el dinamisme d’una banda esquerra formada per Robertson, Milner i Mané, una autopista amb més perill que la ruta Ho Chi Minh el 1968, tot explosions, emboscades i soroll.  Va ser en aquells moments quan Arturo Vidal va començar a erigir-se en el futbolista més important de l’equip d’Ernesto Valverde, cosa que sempre és un senyal inquietant. El xilè va sostenir el Barça amb els seus bloquejos, les seves recuperacions i la seva brega contínua i va permetre que, passat l’infern del primer quart d’hora, Leo Messi comencés a trobar el camí de la porteria d’Alisson. Sense resultats.

El drama es va fer tragèdia en la segona part. En només tres minuts, entre el 52 i el 55, el belga Wijnaldum, que havia sortit des de la banqueta en el descans, li va donar la volta a l’eliminatòria amb dos gols que van retratar la defensa barcelonista (i, en particular de nou, Jordi Alba). I encara més ridícul va ser el que va passar amb el quart, en el minut 78, quan el Liverpool es va afanyar en un llançament de córner i va agafar la defensa blaugrana completament a la lluna, que ni tan sols es va assabentar de com Origi disparava a la xarxa.

Esperant el miracle

Lliçó de futbol del Liverpool

Liverpool i Roma, l'eix del mal blaugrana

D’allà al final, va ser un vull i no puc dels visitants, amb Valverde donant entrada a Arthur per aconseguir el control del joc (potser ja era tard) i el Liverpool tancant tots els passadissos i esgotant els minuts mentre la Champions s’escapava als blaugrana com el mercuri per una esquerda.

La temptació de rematar el relat d’un partit del Barça a Liverpool amb la menció al títol d’alguna cançó dels Beatles (‘The end, 'I’m a loser', 'Misery'...) resulta per al cronista una temptació massa evident i també una mica tramposa, perquè en realitat cap dels Fab Four va ser mai un seguidor entusiasta de l’equip ‘red’. Per tant, convé resistir-s’hi i cercar una alternativa. Com per exemple, Elvis Costello. El miop músic londinenc (i 'scouser' d’adopció) sí que és un un ‘supporter’ declarat del Liverpool FC. Al museu del club –on, per cert, no hi ha ni rastre dels Beatles– s’exhibeix una còpia dedicada i autografiada del primer elapé de Costello, 'My aim is true', publicat el 1977, l’any en què el Liverpool va conquerir la seva primera Copa d’Europa. En aquest disc hi figura una cançó titulada 'Alison', ideal per homenatjar el fenomenal porter brasiler del mateix nom, esplèndid tota la nit. I també n’hi una altra titulada 'Less than zero' (menys que zero). El precís retrat del Barça a Anfield.