La defensa tira del Barça (2-1)

Quan acabes de baixar del Dragon Khan, l’emoció senzilla i honesta que ofereix la nòria de tota la vida pot semblar poca cosa. És el que li passa al FC Barcelona, embarcat en l’apassionant aventura de la Champions i obligat alhora a afrontar els compromisos que li ofereix la Lliga, una competició que psicològicament es dona per guanyada des de la victòria davant l’Atlètic de Madrid de fa dues setmanes, però en la qual encara li toca remar. Com a mínim, un parell de jornades més.

El partit davant la Reial Societat, un equip delmat per les baixes i sense gairebé objectius a la vista, va ser una bona prova d’aquest contrapunt emocional. En una nit ventosa i desagradable, el Barça es va mostrar generós en l’esforç, però curt d’inspiració, estranyament desconnectat, i va acabar emportant-se els tres punts amb una feina sense guarniments rematada per dos defenses, Clément Lenglet i Jordi Alba, una cosa insòlita en un conjunt amb la parella de davanters més letal de les grans lligues europees.

Decidit a treure’s les obligacions de la competició domèstica de sobre com més aviat millor, Ernesto Valverde va atorgar al duel la categoria de partit important ja des d’una convocatòria de la qual no va deixar fora cap dels futbolistes que compten. A l’onze blaugrana, les principals notícies van ser la presència d’Arturo Vidal a la medul·lar i la tornada a la titularitat d’Ousmane Dembélé, potser afavorit pels problemes d’audició de què es va queixar Philipe Coutinho en el partit de Champions de dimarts.

La posada en escena de l’equip local en el primer tram va resultar tan polida com ineficaç. Intens en la pressió, el Barça recuperava la pilota amb certa facilitat però, condemnat per la falta de precisió als últims metres, es veia incapaç de traduir el domini en perill. La impaciència de Dembélé i de Vidal contrastava amb la introversió de Messi, que semblava prendre’s el seu temps en intentar descobrir com fotre mà als blanc-i-blaus.

Lenglet obre la llauna

Amb el pas dels minuts, la Real va anar acomodant-se al partit i allargant les possessions a les zones menys transcendents del camp, i va aconseguir anestesiar el joc davant de la impotència local. I no només això, sinó que es va apuntar l’ocasió més clara de tot el període en una doble rematada, primer de Juanmi, que va topar amb un encertat Ter Stegen, i després de Willian José, que va xutar alt.   

Amb el partit convertit en un mar en calma per la superfície de la qual no acabava de treure l’aleta Messi, les jugades a pilota aturada es presentaven gairebé com l’única via per moure el marcador a favor dels locals. I, en efecte, això va ser el que va passar. Però no com s’esperava, en un dels llançaments de falta que va disposar el 10, sinó en un córner servit per Dembélé ja al tall del descans que Lenglet, guanyant netament la posició a Merino iOyarzabal, va rematar a la xarxa de forma tan acadèmica com inapel·lable.

L’1-0 va permetre als blaugrana afrontar la segona meitat amb la intenció clara d’aprofitar l’obligat pas endavant de la Real per matar el partit a la contra. Amb aquest objectiu, Valverde va retirar de la gespaArthur, poc dotat per manejar els partits d’anada i tornada, i va alliberar Rakitic amb la incorporació de Busquets.    

Urpada sorpresa de la Real

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El pla tenia tot el sentit, però va patir un cop quan, en una jugada que va agafar per sorpresa tot el Camp Nou, Merino es va treure de la màniga una formidable passada a l’espai que Juanmi, maniobrant a l’esquena de Piqué, va rematar a gol des del terra. Lluny de descompondre’s, el Barça va respondre gairebé immediatament en una treballada jugada d’atac que va acabar resolent Jordi Alba amb un brillant xut amb la seva cama menys hàbil, la dreta, des del vèrtex de l’àrea.

D’allà al final, ja no va passar gaire cosa més. Els blaugrana es van emportar la victòria i van deixar en sis punts la renda que ara necessiten per aixecar el títol. La victòria està a la cantonada, però el pensament, inevitablement, se’n va a Liverpool. Segur que bona part de l’afició barcelonista subscriuria en aquests moments la frase per la qual avui es recorda Mark Viduka, aquell davanter australià d’origen croat que va jugar un munt de temporades a la Premier: “No m’importaria perdre tots els partits sempre que al final guanyem la Lliga”. És clar que Viduka ho va dir a començaments de curs i això, cal reconèixer-ho, augmentava considerablement la dificultat del repte.