El Barça posa un peu en la semifinal amb un triomf per a la història

4

Es llegeix en minuts

Rafa Tapounet / Barcelona

Per què confiar en El Periódico

10 de d’abril del 2019. Actualitzada 11 de d’abril del 2019 a les 14:46

0 Comentaris

A Manchester, la meca del futbol i de la música pop, el FC Barcelona va fer història aferrat al títol d’una cançó d’un grup local que va sonar per la megafonia de l’Old Trafford just abans del partit: ‘I’m into something good’, dels Herman’s Hermits. Com el protagonista de la cançó, el Barça està a les portes d’una cosa bona. Molt bona. La semifinal de la Champions League, déu-n’hi-do. I tot gràcies a una victòria per als annals de la història. Els blaugranes mai abans havien guanyat un partit a casa del Manchester United. El 0-1 final, sustentat en un autogol de Luke Shaw i en la imponent actuació de Gerard Piqué, que compareixia davant la que va ser la seva afició convertit en un dels millors centrals del món, posa les coses a favor dels d’Ernesto Valverde davant pel partit de tornada al Camp Nou. Tot i que millor ho tenia el PSG en els vuitens de final i la cosa va acabar en tragèdia.

‘I’m into something good’, dèiem. Però per resumir el partit també ens valdrien títols d’altres cançons de bandes mancunianes, com ara ‘Boredom’ (avorriment), dels Buzzcocks; ‘Panic’ (no cal traducció), dels Smiths, o fins i tot ‘She’s lost control’ (ella va perdre el control), dels fundacionals Joy Division. Perquè aquesta vegada el Barça va guanyar sense dominar l’enfrontament i sense gairebé crear ocasions davant la porteria defensada per David de Gea, entregant-se a la solvència de la seva defensa (Semedo mereix una menció especial) per mantenir la renda mínima obtinguda en una jugada aïllada (‘Isolation’, aquesta també és de Joy Division).   

Semedo a la banda; Coutinho en atac

Valverde va apostar pelmateix onze que va demolir el Tottenham a Wembley en el partit de la fase de grups (2-4), un duel que va marcar un punt d’inflexió en la temporada blaugrana i que va assentar Arthur com una peça fonamental per governar els partits des del centre del camp. Com en aquella ocasió, Semedo va ser l’encarregat de patrullar la banda dreta i Coutinho va completar el trio d’atac. A davant, Solskjaer va abrigar el seu equip amb una defensa de tres centrals i dos laterals, confiant tot el protagonisme ofensiu a la intimidadora parella formada per l’explosiu Marcus Rashford i el poderós Romelu Lukaku.

D’aquesta manera, amb el Barça apropiant-se de la pilota i gestionant-la amb paciència i el United relegat a veure-la venir, la meitat de la gespa defensada pels ‘red devils’ no va tardar gaire a poblar-se més que els pubs dels voltants de l’Old Trafford dues hores abans del partit (i això és estar molt poblat). Però no per acumular gent a darrere els locals es mostraven segurs i n’hi va haver prou que Messi, ben assistit per Busquets després d’una llarga jugada coral, decidís posar una vegada a prova la defensa mancuniana perquè aquesta s’obrís com les aigües del mar Roig al pas de Moisès i permetés a Luis Suárez una rematada de cap que Shaw va desviar a la xarxa. El VAR va corregir la decisió inicial de l’àrbitre d’invalidar el gol i els blaugranes es van posar per davant en el marcador en el minut 11.

Pas enrere dels blaugranes

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Estranyament, el gol va desconcertar menys els de Manchester que els de Valverde, que potser no s’esperaven cobrar avantatge tan ràpid i van fer un pas enrere, cosa que va resultar una temeritat. Entre d’altres raons perquè Busquets tenia un d’aquells dies irregulars i va propiciar, amb els seus errors, un parell d’arribades del United que van servir per reanimar la moixa afició local i donar nova vida al partit. Tot i així, els plans d’atac de l’equip de Solskjaer tenien la sofisticació d’una tuberia i es limitaven a carregar l’àrea per esperar la centrada. De fet, en plena fase de domini ‘red’, l’ocasió més clara va ser per a Coutinho, a qui només un peu miraculós de De Gea va negar el gol en una rematada molt franca.

Se suposava que l’arribada del descans resultaria balsàmica per a un Barça necessitat de pausa i control, però la segona meitat va començar com havia acabat la primera: amb els locals empenyent, un descomunal Piqué empetitint pilotes, els centrecampistes blaugranes buscant la brúixola, Messi inusualment improductiu i Coutinho administrant l’eutanàsia a les escasses aproximacions del seu equip a l’àrea de De Gea. El panorama pintava lleig i Valverde va intentar sacsejar una mica el tauler donant entrada a Vidal i Sergi Roberto per Coutinho i Arthur. Els canvis van servir per donar una mica més de vivacitat al joc i per engrossir l’estadística de faltes comeses (de la mà d’un Vidal accelerat, com és habitual), però en el futbol dels blaugranes el sol s’havia amagat ja feia una bona estona i només quedava gestionar els últims minuts per segellar el triomf. El primer a domicili del Barça en una eliminatòria de Champions des del 23 de febrer del 2016. Potser és que, en efecte, alguna cosa bona està a punt de passar.