Anar al contingut

LES CLAUS TÀCTIQUES

Les claus tàctiques del Barça - Vila-real: Dembélé trasllada el debat a Coutinho

El francès es guanya el reconeixement del Camp Nou amb el seu bon partit, i el brasiler segueix sota sospita

Marcos López

Les claus tàctiques del Barça - Vila-real: Dembélé trasllada el debat a Coutinho

JORDI COTRINA

1. Corre i frena; galopa i regateja Ousmane

Corre i frena. Corre i regateja. Corre i roba pilotes. Dembélé ja ha deixat de ser, almenys aquesta setmana, un assumpte de debat per al barcelonisme, que el va aplaudir en diverses ocasions. El públic s’ho va passar d’allò més bé amb la seva endimoniada velocitat, per molt que errés en alguna de les seves decisions finals. Sota sospita queda ara Coutinho, gris, invisible, desaparegut... Però el Barça, un equip cansat (era el mateix onze d’Eindhoven), necessitava les cames d’Ousmane per trencar el Vila-real. Així va passar en la primera meitat; així va passar també en la segona. Amb Messi tocat físicament, l’equip de Valverde respirava cada vegada que li tirava una pilota llarga a l’exjugador del Dortmund.

Coutinho intenta superar Trigueros. / JORDI COTRINA

Era, en realitat, una pilota perquè respiressin tots. Una pilota perquè galopés Dembélé, trasbalsant Pedraza, a qui va deixar enrere en moltes ocasions. Seva va ser l’assistència en el gol de Piqué. Una acció a pilota parada on es resumeix el que ell és. Va tirar malament, molt malament, el córner. Ho va fer amb la cama dreta. Tan malament, que la pilota va arribar a la punta de l’àrea petita, rebutjat tímidament per un defensa del Vila-real. Aquesta pilota va caure, de nou, als peus del francès. Es va canviar la pilota de peu i amb la cama esquerra va servir el centre que va cabotejar el central blaugrana. Tipus indesxifrable, atrevit, verinós i, sobretot, ràpid, molt ràpid. Tant, que el Vila-real no ho va detectar en cap moment i va provocar la reconciliació amb el Camp Nou. 

2. Piqué governa amb fermesa en les dues àrees

Sense el nou de tota la vida (Suárez s’està recuperant de les molèsties al genoll) i amb Messi lluny de l’àrea, l’autèntic jerarca va ser Piqué. Més enllà del gol que trencava el Vila-real. Anava molt més enllà perquè el seu domini no només va ser a la casa d’Asenjo sinó, sobretot, a la llar de Ter Stegen, on va mantenir un enverinat duel amb Gerard Moreno (foto). Un duel de comptes pendents, perquè hi ha coses que no obliden culers com Piqué ni periquitos, tot i que vesteixin ara de groc, com Moreno. En la primera part, el blaugrana va fer mal a dalt; a la segona, no obstant, no va deixar que el Vila-real danyés un inestable equip de Valverde.

No només va marcar l’1-0, sinó que va sostenir el Barça enrere

Piqué va governar amb autoritat el partit sense necessitat, a més, de cometre ni una sola falta. Noranta minuts, un xut a porteria, un gol, però el que va ser transcendent va passar després, quan el Barça començava a patir. El central a penes va errar en la passada. Només en va fallar una. Va fer 56 passades bones de 57 (un 98% d’encert), cosa que prova la seva extraordinària concentració, mentre brillava per la seva capacitat per recuperar pilotes. Fins a 12 en va recuperar i totes en la seva àrea.

Valverde observa preocupat el duel amb el Vila-real al Camp Nou. / JORDI COTRINA

3. Poca creació en un Barça asimètric

Al Barça li costava atacar aquest mur defensiu ideat per Calleja. Era un mur tradicional amb una línia de quatre jugadors protegint Asenjo, el seu porter, escortats tots ells per una altra línia de cinc futbolistes. A dalt, més sol que mai, caminava Gerard Moreno. Amb aquesta estructura del 4-5-1, el Vila-real ofegava l’equip de Valverde, anul·lant qualsevol opció de passada entre línies, a més d’engabiar Messi, que va rebre tres puntades de peu en menys de mitja hora. Això li va dificultar encara més els blaugranes perquè no trobaven a Leo, entre altres raons perquè la pilota viatjava amb massa lentitud.

Una acció a pilota dividida va desbloquejar el partit en la primera meitat; en la segona va ser una genialitat de Messi

Tan lent anava, que facilitava els mecanismes defensius del Vila-real. Només Dembélé percudia per la banda dreta amb intenció perquè a l’esquerra va tardar a penetrar Jordi Alba. Ni rastre de desequilibri, un tret fonamental per al futbol del Barça, que es feia excessivament previsible. Ni rastre tampoc de cap influència en el joc col·lectiu. Se sentia llavors còmode, el conjunt groc, perquè no detectava amenaces, per molt que Sergio Asenjo estigués sempre atent.

El Vila-real no va pressionar a penes a la sortida del futbol del Barça. Es va replegar al seu propi territori amb més tranquil·litat de la que podia imaginar, perquè Messi, castigat per tant cop, amb prou feines va trepitjar l’àrea. Messi no estava còmode. Gens còmode, perquè estava molt pendent d’aquest adolorit turmell. Però en una acció a pilota aturada (el gol de Piqué en la primera meitat) i una genialitat del 10 (l’assistència a Aleñá en la segona) van trencar aquesta resistència del Vila-real.