La barrera que va aixecar Cruyff

«Avui al matí, la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports ha cursat la següent nota a la Reial Federació Espanyola de Futbol. Primer: A partir de la temporada 1973-74 s’autoritza els clubs de futbol de Primera i Segona Divisió per incorporar a les seves plantilles fins a dos jugadors no espanyols, qualssevol que siguin la seva nacionalitat i condicions». Aquell matí era el del 26 de maig de 1973 i aquell comunicat, que constava de sis punts, obria les fronteres per als futbolistes estrangers. La barrera que va aixecar Johan Cruyff, de qui ahir es van complir dos anys de la seva mort, per canviar la història del futbol.

La història del Barça, en primer lloc. Com a jugador i, amb el temps, com a entrenador. La dimensió que tenia la figura futbolística de l’època era, segurament, una de les raons per les quals les autoritats es resistien aixecar la prohibició de fitxar estrangers establerta el 1962, i ratificada el 1965 i el 1970. ¿Per què es va anul·lar el 1973 si no s’havia d’haver revisat fins al 1974?

Com un xantatge

El Barça era el més insistent per incorporar estrangers. Un en particular. Johan Cruyff (Amsterdam, 25 d’abril de 1947), el millor jugador de l’època. En vistes que els arguments d’Agustí Montal, el president, no aconseguien convèncer ningú, el club va buscar un altre camí. Més subtil. Una amenaça encoberta. Una cosa similar a un xantatge. 

El que tenia el Barça era una bomba. El conegut Informe Roca, elaborat per l’advocat Miquel Roca Junyent (Bordeus, França, 20 d’abril de 1940) en el qual va demostrar la trama dels falsos oriünds. La figura de l’oriünd era l’única permesa llavors i identificava els jugadors que tenien un vincle d’espanyolitat: per haver nascut a Espanya, ser fills d’espanyols o tenir la doble nacionalitat.

L’Informe Roca va ser la reacció del Barça a la denegació de la condició d’oriünd de Carlos María Heredia després que s’hagués acceptat la de Bernardo Patricio Fernández Cos. El club només va rebre respostes com ara que el davanter «no reuneix els requisits exigits», sense que se li precisessin quins i que la negativa procedia de l’«organisme corresponent», sense determinar quin.

17 falsos, 4 de correctes

L’escrit, que consta de 25 folis, no tan sols desmunta la hipòtesi de la insuficient documentació –la mateixa que la presentada per Cos–, que fos falsa –estava firmada pel canceller de l’ambaixada al Paraguai– o tingués errors, sinó que, amb l’excusa de la negativa, va comparar Heredia amb altres oriünds que ja estaven a Espanya. Roca va consultar a Buenos Aires la documentació original dels argentins amb presumptes parentius espanyols.

N’hi havia 17 de falsos i quatre de legals. Adorno, que jugava al València, havia presentat partides de naixement falsificades; Óscar Rubén Valdez, també al València, no tenia pares ni avis espanyols; Eduardo Anzarda, fitxat pel Madrid, tenia avis espanyols, però no era suficient, igual que Roberto Martínez (Espanyol) o Rodolfo Vilanova (Màlaga). A Quetglas se li va denegar el permís, després concedit «per la Direcció General de Registres i Notariat per resolució que no té precedents».

El Ministeri ho sap

Notícies relacionades

Entrevista a Roca Junyent: "El tema dels oriünds era un frau com una casa de pagès"

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Els més demolidor era el testimoni del cònsol a l’Argentina, segons el qual «el Ministeri [d’Afers Exteriors] coneix perfectament l’anòmala situació» de gairebé tots els oriünds, que «és notori que s’ha procedit a falsificar les partides de naixement» i que té instruccions «de no certificar res sense prèvia consulta» al ministeri.

Valdez i Martínez havien jugat amb la selecció i Espanya corria el perill que la FIFA la castigués i l’eliminés de la fase classificatòria per al Mundial. L’amenaça era seriosa i les proves, evidents. Era el 2 de gener de 1973 i el Barça ja negociava amb Cruyff. El 26 de maig, s’obria la barrera.