El Barça guanya una batalla descomunal

Messi va encendre el llum de la tauleta de nit i Alba va trobar el camí. En la foscor, a contrapeu, el lateral es va presentar davant de Rico, a qui fins aleshores només havia vist amb prismàtics en la negror madrilenya, i el va destapar. El cervell de Messi i les cames d’Alba van donar al Barça un triomf agònic i molt gloriós, per totes les adversitats que va ser capaç de superar, convertit per un dia en un equip mundà, però capitanejat per un ésser sobrenatural anomenat Andrés Iniesta, amo d’un partit que el Barça va fer seu molt tard. Però a temps.

    El Barça va acabar la temporada com la va començar: davant el Sevilla, derrotant-lo al caire de l’agonia, a través d’un descomunal desgast físic i després d’una no pas menys colossal batalla psicològica. A Tbilisi, a la Supercopa, va haver de remuntar un gol, es va veure perdedor després del 4-4 i es va salvar en l’últim instant. A Madrid, per a una Copa súper, va aguantar el setge, amb un xut al pal inclòs, fins a la pròrroga, perquè Messi, un altre cop, gestionés el triomf, creant el gol d’Alba i regalant la guinda de Neymar.

    Igual que un equip menor es va haver de batre el Barça, obligat per les circumstàncies a encarar més de mig partit amb un jugador menys i amb el 0-0 en el marcador, sense tenir tampoc el govern del joc. L’expulsió de Mascherano va replegar el Barça, amb gairebé tot l’equip darrere de la línia de la pilota, una cosa que no passa mai. Va esperar replegat perquè els follets Andrés i Leo, després que Piqué rebutgés milers de pilotes aèries i Busquets tallés totes les rases, tramessin el contraatac guanyador. 

SOBREESFORÇ CULER / El sobreesforç va correspondre al Barça, no al Sevilla, que per un dia va experimentar les sensacions que viuen els seus rivals: tancat en els últims 40 metres, basculant de banda a banda amb la pilota en poder de l’enemic, i fiant la seva sort a una escapada. El dolor anímic per la pèrdua de Mascherano es va ampliar després amb la lesió de Luis Suárez, que va deixar coix també l’atac.

    En realitat, hi va haver poca brillantor a les files blaugranes, que només es podien recolzar en Iniesta i Messi quan era el Barça, i en Busquets i Piqué quan va ser un altre. Més Ter Stegen, grandiós, que va fer una gran parada en el primer temps que va fer sentir els seus companys imbatibles malgrat tot. La victòria vindria per la via heroica, aquella a la qual mai apel·la el Barça perquè no la necessita mai.

IGUALATS / Per la via del pragmatisme també va saber jugar, resistint replegat, esperant una oportunitat mentre les centrades plovien de tot arreu. Aquesta oportunitat no va ser un gol o un penal, sinó l’expulsió de Banega. Després d’una actuació arbitral sospitosa, el Barça va renéixer al veure’s una altra vegada en igualtat de condicions. En l’últim minut. Almenys, en la pròrroga, les forces, desgastades, estarien equilibrades en nombre. Amb tots els bons, excepte els expulsats.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

    El campió de Lliga i el de la Lliga Europa es van encarar amb les alineacions triomfadores. Al Barça no hi va haver cap novetat, per descomptat. Al Sevilla, Iborra va ocupar el lloc del sancionat Nzonzi, i aquesta mínima variació va suposar una gran transformació. Emery va substituir un «guerrer», en les seves pròpies paraules, per un perfil més ofensiu i profund.

    Però quan va haver de fer un pas endavant, Emery el va fer enrere. El Sevilla va estrangular el Barça sense arribar a asfixiar-lo. No va reforçar la davantera fins al minut 78, al donar entrada a Konoplyanka per un dels defenses que li sobraven. Al Barça tots eren necessaris, i Alba es va revelar fonamental.