Messi, tot un misteri

Potser, ni Messi sap què li passa realment a Messi, torturat com està per no reconèixer-se a si mateix. No és el gol (ja són 450 minuts sense marcar i sense donar cap assistència) ni tan sols la seva estranya apatia, no es pot confondre amb falta d'actitud com va demostrar convertit en un carriler defensiu quan va córrer enrere gairebé 40 metres per prendre-li la pilota a Carrasco, camuflant la debilitat d'Alves.

Potser els seus músculs estan gastats, malgrat que en aquesta temporada havia d'arribar més fresc que mai després d'estar dos mesos allunyat del futbol per la seva lesió al genoll esquerre. Potser són els problemes extraesportius (l'inacabable conflicte amb Hisenda unit a la seva recent aparició als papers de Panamà). Potser, potser, potser... No hi ha, però, cap certesa.

Tot resulta un misteri. Un misteri per a ell, també. Ningú sap què passa pel cap del geni. No es va saber ni en els moments de glòria (la majoria) ni es detecta ara tampoc quan després de jugar amb l'Argentina del Tata i sentir-se, per fi, més reconegut al seu país, ha tornat un altre Messi. Melancòlic, trist, com si en la seva vida plena d'èxits no pogués trobar mai la felicitat completa. Quan l'adoren aquí, allà li retreuen que no els donés el Mundial o la Copa Amèrica sense reparar que sense ell no haurien arribat a cap final.

DUES MALES SETMANES

Quan a l'Argentina comencen a entendre'l, ara que complirà 29 anys al juny, a Barcelona es pregunten què dimonis li passa, habituats com vivien que fos infal·lible. Ell també s'ho pregunta, no donant-se ni la possibilitat de tenir dues males setmanes. Té el dret, més que guanyat, a no ser qui és, sent terriblement injusta una mirada inquisidora sobre un jugador únic que ha donat coses úniques al Barça. El problema per a ell és que en aquestes dues setmanes dramàtiques el calendari l'ha fet coincidir amb Madrid, Anoeta, on va començar tot, i Atlètic.

Notícies relacionades

El Barça desapareix

Atlètic - Barça, en directe 'on line'

A cada partit que ha passat, i de manera cada vegada més sorprenent, Messi s'ha encongit. Acostumats tots, ell també, a agegantar-se en les nits grans, s'ha descobert terrenal. Indesxifrable en tot moment, havia trobat (i encara segueix) la química amb Suárez i Neymar. Química interna, però s'ha apagat Leo i, de cop i volta, s'han apagat els seus dos socis atrapats en la foscor. El Barça no troba Messi. Messi no es troba i d'aquell que va venir per ajudar-lo (Neymar) ni rastre.

Al Calderón, Leo va tocar menys pilotes que mai, malgrat que sí que va començar amb disciplina tàctica, enganxat a la calç de la banda dreta per eixamplar el camp. Als 10 minuts, però, ja vivia a les zones temperades, sense trepitjar gairebé l'àrea, intervenint poc en el joc, sense connectar amb Neymar (només li va donar una passada en 90 minuts) i sincronitzar-se amb Suárez. El  9, íntim amic del 10, no va rebre ni una sola carta amb la firma de Leo. El Barça s'ha quedat orfe de Messi. Messi també s'ha quedat orfe del Barça.