El Barça desapareix

S’ha acabat un somni impossible. La Champions li ha donat carbassa al Barça, potser perquè ja no el reconeix com el campió que la va conquistar a Berlín, tan lluny d’aquell equip imponent, el rei d’Europa, l’enveja del món, cavalcant a cavall del trident, de Messi, Suárez i Neymar, i que ahir a la nit van baixar del tron sense obrir la boca, en una dolorosa caiguda d’un equip irreconeixible que ha deixat passar de llarg l’ocasió d’engrandir la seva llegenda. L’Atlètic el va guanyar en tot (2-0), des del camp i des del cor, empès per una fe indestructible i un plantejament molt més ferm. El Barça va ajupir el cap i se’l va deixar tallar al mig de la plaça del Calderón com aquell Barça de Martino del qual no quedava rastre i que ha reaparegut en mala hora. Qui ho havia de dir. Al campió de tot se l’ha empassat la terra. 

La Champions seguirà sense repetir campió quan no fa tant semblava tenir la corona a punt per tornar a col·locar-la per primera vegada sobre el que la lluïa fins ahir a la nit. El triplet s’ha esfumat i el que és pitjor és la creixent sensació que la Lliga també està en perill i fins i tot la Copa. El Barça d’avui és una ombra de si mateix, una ànima en pena que ha anat perdent les seves senyes d’identitat. El campió inabastable ha donat pas a un equip ple de por, acoquinat, desconegut, com si, de sobte, el Barça invencible, el dels 39 partits sense perdre, hagués desaparegut en un forat negre.

L’Atlètic, en canvi, no es va moure d’on era, fidel al manual del cholisme, més ferotge que ningú, i va tornar a fer un pas endavant com el gran que ja és. Ni tan sols va necessitar Torres, com fa dos anys no va necessitar ni Diego Costa ni Arda per fer-lo fora d’Europa i guanyar-li la Lliga al Camp Nou. En va tenir prou amb l’ànima de tots i la classe del seu millor home, Griezmann. El Barça va entrar al túnel del temps i va recuperar aquell aire melancòlic i resignat per engegar-ho tot en orris, i només va aixecar una mica la veu quan ja era tard, asfixiat pel rellotge al qual els blanc-i-vermells van arrencar minuts i més minuts quan ja no necessitaven jugar més. Fins i tot llavors, quan es va tancar al darrere, davant del desesperat setge blaugrana, va tenir aire per córrer i arrencar un penal amb Iniesta d’últim home.

PENAL NO XIULAT

Hauria pogut forçar la pròrroga en l’últim moment, en una mà de Gabi que l’àrbitre va treure equivocadament de l’àrea. Era penal. Sí o sí. Però fins i tot en aquest error que podria haver donat vida, el guió va seguir el traç d’aquella caiguda amb Martino. Llavors, en l’últim duel de Lliga, li van anul·lar un gol legal que hauria canviat el títol de mà. Llavors, el Camp Nou va callar i va acollir el destí sense dir ni piu, assumint que no s’ho mereixia. Igual que ara. No hi ha excusa que valgui. El Barça no va jugar per guanyar, i així va cavar la seva tomba, amb el trident desaparegut i la resta molt lluny del que eren, en una caiguda a la qual costa trobar explicacions.

Del principi al final, excepte els últims rampells que tampoc van deixar gaires ocasions a recordar, tot va resultar desconcertant. El Barça va sortir mirant el marcador, més mentalitzat per fer durar el 2-1 que per rematar-lo, estirant el joc en una col·lecció de passades i més passades, disposat gairebé que Piqué i Mascherano anessin passant-se la pilota l’un a l’altre fins al minut 90. Un succedani de rondo, el més lent de la història, tan a càmera lenta tan al trot que en alguns moments va tenir un aire ridícul per més que l’Atlètic mantingués el guió escrit de pròpia mà per Simeone i no sortís a pressionar-lo. Però el missatge que va llançar el campió va ser poc ambiciós, més pendent que no passés res que de jugar cara a cara, una renúncia que el va deixar molt malparat i que va ser una decepció.

PAS ENRERE

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Calderón no va deixar d’empènyer, amb pintures de guerra, acompanyant els seus des del principi fins al final, en cada pilota, a l’hora d’atacar i a l’hora de defensar, erigit en el jugador número 12, el 13..., una caldera incansable, que va acabar posada dreta per la volta d’honor del seu exèrcit. El pas enrere del Barça va ser una benedicció per a l’Atlètic. Va ensumar sang i va anar a caçar la peça, a mossegades amb la determinació que tant es va trobar a faltar a l’altre costat. El gol de Griezmann va retratar la debilitat que inesperadament ha mostrat el campió, amb una jugada mal resolta per Alba i per tota la defensa. El trident que tantes vegades ha tret les castanyes del foc, imposant el seu 'punch' per sobre del joc, es va quedar mut.

La reacció va arribar tard i malament. No és fàcil endollar-se quan fa tants dies que l’equip està desconnectat. La imatge dels jugadors relliscant una vegada i una altra va ser una metàfora de l’enfonsament. Incapaç d’aixecar-se i posar-se dret, el Barça s’ha enfonsat i ha passat de semblar l’elegit per guanyar-ho tot una altra vegada, a témer per desaprofitar la Lliga que té a la mà. S’haurà d’apel·lar a la paraula màgica: Abracadabra.