Devoció del temple pel seu 'Messies'

«¿No has vingut mai al temple?», em pregunten, i dic que no, mai, i un altre, que em veu cara de principiant, anomena l'estadi la «Catedral». Hi ha alguna cosa de religiós, de silenciosa devoció al Camp Nou, almenys vist amb ulls i orelles argentins: el públic no crida, quasi no canta ni salta abans del partit. Una espera assossegada, com si fos la cua d'un banc. Sona un reggae pels altaveus. Catedral o discoteca sense marxa, el cert és que jo també he arribat fins aquí amb un sentit de feligresia sense dissimular: Messi. ¿Serà el dia M?

Entren els jugadors del Sevilla i baixen de les tribunes unes breus xiulades. No adverteixo que es recordin de la mare dels rivals ni que vulguin tallar els caps d'aquells que han vingut a animar-los. La diferència amb l'Argentina és radical: durant el novembre, vuit persones van morir als estadis per enfrontaments entre aficions, lluites entre integrants d'una mateixa barra brava (disputes territorials, control del negoci de la droga) o perquè, senzillament, van caure de les tribunes: són gairebé 80 les víctimes fatals en els últims deu anys. Segons el sociòleg Pablo Alabarces, autor d'Héroes, machos y patriotas, el futbol argentí és, des d'aquesta perspectiva, el pitjor de l'Amèrica Llatina. I aquest vespre, al Camp Nou, un no pot deixar de sentir una agradable estranyesa: saber que hi ha altres formes d'anar a un estadi que no et costen la vida.

L'argentí estima o destrueix, o, més ben dit, destrueix el que ha pogut estimar. Leo no ha pogut evitar sotmetre's a aquest pensament binari i infantil. Per a una franja intolerant, va passar a ser Messy, que en anglès vol dir confús, problemàtic, malgirbat. Però, ja se sap, res d'això té a veure amb ell. Quan s'anuncia la formació del Barça i arriba el torn d'anomenar-lo, la gent es desperta. Torna la música disco. Potser tot és un ball, a la gespa. Sona l'himne del Barça. Entren els jugadors i, per fi, una mica d'escalfor. Després, expectativa cerimonial.

La fam de Leo

Notícies relacionades

Telmo Messi

«Pensava que ningú batria Zarra, però Leo és únic»

Recorro les platees. Alba s'equivoca. Un home s'impacienta. Tots són experts a l'estadi. Aquesta és una regla universal, un dret adquirit dels espectadors a qualsevol part del món: saben o creuen saber què és el millor per a l'equip i, per això, un senyor es pregunta per què Suárez està tan inclinat a la dreta, i sent, molt a prop seu, una resposta, docta. L'avisen que l'uruguaià ara va pel mig i que es fixi en Messi, que detecti la seva fam. I a Leo li fan una falta que executa de manera genial. Gol. El Camp Nou explota. «Moltes gràcies, Leo», se sent per l'altaveu. És una veu neutra, desposseïda de la passió que exigia la circumstància. Però és, malgrat aquesta distància, la veu de tots els que deliren. «Messi, Messi». El crit impressiona. «Barça, mi buen amigo, no me importa lo que digan, yo te sigo a todas partes, cada vez te quiero más». ¿Sabeu d'on ve aquesta melodia? És una publicitat de la dictadura argentina, abans de la guerra de les Malvines, la història d'un noi que se'n va de vacances i escriu al seu gos, Bobby, i des d'aleshores, aquest cant, amb marca d'origen oprobiosa, va esborrar aquelles empremtes i va ser adoptat pel futbol argentí. L'escolto aquí, al Camp Nou, i a ningú li importa les raons d'on ve, perquè ja vol dir una altra cosa.

El Sevilla empata. L'ensurt dura un minut. Neymar i Rakitic posen les coses al seu lloc. I, després, un contraatac letal. El brasiler li serveix en safata a Leo el gol 252. Messi mira a càmera i es toca el cor, que batega igual a totes les tribunes. Els jugadors s'hi abalancen a sobre. «Gràcies», repeteix l'altaveu. I tothom, «Messi, Messi, Messi». I això que falta un altre gol. He tingut, com aquesta multitud, un dia d'enorme sort. Leo se'n va del camp amb la pilota. Amb la seva glòria i la seva festa. Ningú vol marxar de la Catedral.