Més que un estadi

El pare em portava al camp de les Corts des que vaig complir els 4 anys. Diumenge rere diumenge, tan sols n'hi vaig faltar algun en què el dia coincidia amb un d'aquells refredats ximplets o una grip inesperada. Per això el 24 de setembre de 1957 no hi podia fallar. ¡Era el gran dia! Però jo estava reclòs a l'Hospital Militar per una inoportuna bronquitis que va cursar amb febre molt alta. ¡Déu meu... m'ho perdria! Com que la febre havia remès bastant, em vaig posar d'acord amb els meus companys de sala a l'interior i amb el meu oncle (que també era el meu padrí) a l'exterior.

Amb els primers, vam confeccionar una espècie de soga mal trenada i dubtosament resistent que vam unir a una d'aquelles tires de llençols lligades amb les quals s'escapaven de la presó a les pel·lícules de Charlot. Estàvem més o menys a l'altura d'un primer pis de l'Eixample (segon, sense principal) i els meus companys, traient el cap per la finestra, la subjectaven fortament, mentre jo lliscava lentament fins a terra. Vaig arribar amb tanta por com glòria... ¡Estaria present en la inauguració del Camp Nou!

El meu oncle em va donar la roba de paisà que m'havia portat i jo em vaig desposseir del pijama, única peça permesa en el règim hospitalari militar de l'època. Sabia què m'hi jugava, però no m'importava. ¡Vaig volar més que vaig córrer cap a l'objectiu de la gran aventura! A la tornada, a la inversa. El meu padrí em va tornar el pijama i vaig haver d'escalar amb els mateixos adminicles i l'ajuda dels meus companys que estiraven desesperadament des de dalt. Havia d'estar al menjador a l'hora del sopar, perquè passaven llista. L'escalada em va costar infinitament més que la baixada... Però vaig complir.

Ni ajudes ni requalificació

El Camp Nou ha estat un dels fils conductors de la història de Catalunya al llarg del segle passat, com ho havia estat el seu predecessor, la catedral de les Corts. La construcció va costar 288 milions de pessetes, tot i que l'estimació oficial del club va ser de 243 milions. ¿Ajudes oficials o requalificacions? Zero. Les obres es van portar a terme gràcies a l'esforç del barcelonisme. Unes obligacions hipotecàries per valor de 100 milions. Bons de caixa que sumaven 60 milions més.

La Caixa li va prestar al Barcelona 4.200.000 pessetes i la Mútua de Previsió, 3.000.000 més. Es va establir una espècie d'estampilla que es va denominar segell procamp que va encarir el carnet de 2 a 4 pessetes i les localitats van pujar en idèntica proporció. Els abonats van anticipar ni més ni menys que cinc anualitats, una majoria finançats pel Banco de Santander, que així es va introduir fermament a Catalunya.

Fins a l'arribada de Núñez

Els 10 anys previstos per a l'amortització de tot plegat es van convertir en 20. Però la realitat va ser que es va estar pagant durant 30 anys i no es va saldar el deute completament fins a l'arribada a la presidència de Josep Lluís Núñez el 1978. Abans, el 1966, es va poder vendre el vell camp de les Corts, fet que va alleugerir àmpliament el deute i que va evitar el pagament anual d'interessos que havien oscil·lat entre els 30 i 40 milions anuals.

Però malgrat aquesta aportació econòmica d'algunes entitats i, com sempre ha passat, del barcelonista de base, no n'hi havia prou. S'esperaven més problemes i no van trigar a arribar. La Comissió Nacional d'Urbanisme, l'Ajuntament de Barcelona i la Reial Federació Espanyola de Futbol van organitzar una visita conjunta als terrenys en els quals el Barcelona havia previst construir el nou camp. Resultat: van desaconsellar aquella zona i en van proposar altres, situats a la zona anomenada de Torre Melina. I per afegir-hi més traves, les autoritats van dictaminar: «La necessitat d'un nou camp no és imperiosa». I entre els que es manifestaven així hi havia precisament Antonio María Simarro, alcalde de la ciutat, que va ser qui s'hi va oposar més durament.

Com que les pegues seguien arribant, no hi va haver cap més remei que tractar la permuta d'uns terrenys «proposats i aconsellats per Madrid». Els que el Barcelona presentava eren els que havia compromès, mitjançant una opció de compra, el 27 de setembre de 1950 i que havia comprat en ferm després d'una assemblea, el 14 de novembre. Estaven al costat de la Maternitat, a la zona coneguda com a Riera Blanca. Precisament, alerta a la dada vist el que s'ha dit sempre, 12 dies més tard va debutar Ladislao Kubala en un amistós contra l'Osasuna.

El Barça, doncs, pensava en un nou camp abans de l'arribada del gran crac. Ja un any abans, el president Agustí Montal Galobart va declarar: «Anhelem tenir el millor camp d'Europa i del món». Si bé aquest va ser el lema principal de l'assemblea d'aquella temporada, l'esborrany que s'havia preparat no va arribar a poder dels socis. L'arquitecte Eusebi Bona li va dir al president Montal que a les Corts tan sols es podien guanyar 8.000 places. L'aforament, fetes totes les ampliacions, seria de 60.000 espectadors. Era urgent, doncs, fer el nou camp. Montal va organitzar una consulta entre els socis per preguntar-los si el volien. El resultat va ser aclaparador: 7.835 van dir que sí i tan sols 132 van optar pel no.

Per fer la sensació que no hi posaven només pegues, les autoritats van apuntar la possibilitat d'altres terrenys a Esplugues de Llobregat, a la qual cosa la junta directiva va dir rotundament que no es podia traslladar el club fora de la ciutat que li ha donat el nom. Però com que no hi havia més remei, es va accedir, en principi, a la primera de les permutes aconsellades. L'extensió era massa petita, tot i que es va dir oficiosament que «es podrien comprar els terrenys adjacents sense cap problema».

A l'hora de la veritat, va resultar que aquells terrenys eren propietat del Sindicat Espanyol Universitari (SEU) i no hi havia manera de negociar per adquirir-los. El problema s'eternitzava. I es va agreujar amb el cas Di Stéfano. El president ja no era Montal sinó Martí Carreto, que va dimitir precisament per aquesta última qüestió.

El 22 de desembre de 1953 hi va haver les primeres eleccions, diguem-ne, per sufragi universal des de la guerra civil. Van votar tots els carnets de soci menys les dones i els infantils. Francesc Miró-Sans va guanyar Amat Casajuana per 8.771 carnets a 8.470. Aquest últim era partidari d'ampliar les Corts i el guanyador, de construir el nou camp. Mai 301 vots hauran canviat tant la història. El lema electoral va ser: «Necessitem, volem, tindrem un nou camp», va vaticinar.

Marxa multitudinària

Miró-Sans va heretar tots els problemes i martingales que hi havia hagut fins aleshores. Però aviat se'n va afartar. Un dia, a principis del 1954, dinant amb un amic a Sant Carles de la Ràpita, va clavar un cop de puny sobre la taula i va sentenciar: «Construiré el camp». Dit i fet. Vestit amb el seu uniforme de capità de l'Exèrcit, amb les tres condecoracions que li havien atorgat sobre el pit, va demanar audiència a Franco. El 28 de març d'aquell 1954, dia en què les Corts complia 32 anys, es va organitzar des d'allà mateix la marxa per a la col·locació de la primera pedra del Camp Nou.

Més de 40.000 persones van donar fe de l'entusiasme col·lectiu i al capdavant de la multitud hi van desfilar directius, exjugadors, representants de les seccions i penyes i la banda de música de la Policia Armada. Van ser 600 metres d’una marxa entusiasta al final de la qual es va hissar la bandera blaugrana i es van deixar anar 6.000 coloms. Algú es va atrevir amb alguna senyera mig camuflada.

Envoltant la primera pedra a l’hora de la seva col·locació, hi havia antics jugadors com Sancho, Galicia, Tudó i el doctor PaulinoAlcántara, a qui 369 gols, amb una impressionant mitjana de gol per partit, el van enlairar com a màxim golejador absolut en la història del Barça, honor que semblava destinat a ser etern fins a l’arribada d’un tal Messi. Al costat d’Alcántara, l’avi Combas, primer d’una saga de destacats empleats del club, i Francisco Franco. Però que ningú s’enganyi. Així es deia, curiosament, qui va ser molts anys el conserge a la llotja presidencial de les Corts.

La ciutat, engalanada

I va arribar aquell 24 de setembre de 1957. Feia un dia clar i assolellat. A mig matí, al mateix camp, el bisbe auxiliar de la diòcesi, Narcís Jubany, va oficiar la missa a què van ajudar el jugador Estanislau Basora (des del 1949, aquell inoblidable monstre de Colombes) i el directiu Antoni Palés. Va beneir les noves instal·lacions el bisbe Gregorio Modrego Casaus, curiosament cosí de Nicolau Casaus. Hi va intervenir l’Orfeó Gracienc. Es va entronitzar la capella on avui encara hi ha la Mare de Déu de Montserrat.

Van presidir tots els actes el ministre secretari general del Movimiento (el somriure del Règim), José Solís Ruiz; José Antonio Elola Olaso, delegat nacional d’Educació Física i Esports; Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província, i l’alcalde de la ciutat, José María de Porcioles. Solís Ruiz, que hi era en representació de Franco, va dir: «El Caudillo volia estar entre vosaltres. Compromisos ineludibles l’han retingut a Astúries. Però se sent orgullós». Havia anat a inaugurar una siderúrgia, però després va transcendir, sottovoce, que doña Carmen Polo, la seva dona, volia menjar una fabada al seu restaurant favorit, als afores de Prendes.

El dia 21 s’havia oficiat una missa a la basílica de la Mercè. La ciutat va engalanar façanes, balcons i aparadors amb colors blau i grana, i José María de Cossío, escriptor, acadèmic i bon amic de Pepe Samitier, va pronunciar el pregó a l’Ajuntament: «Cada català porta a dins seu la tradició. Aquest és un poble, com va dir el poeta, que avança donant-se les mans». El dia 22 es va fer l’ofrena a la Moreneta, a la basílica de Montserrat, des d’on es va traslladar la imatge que encara presideix el Camp Nou.

I, per fi, el dia 24 a la tarda, va arribar el gran moment. Van desfilar sobre la gespa del nou camp les seccions del club, les penyes, els jugadors veterans, tots els clubs catalans amb els seus estendards i banderes, i diverses bandes de música. Em va cridar l’atenció veure com dos grans exjugadors, el ceutí José Bravo, extrem dels anys 40, i el lleonès César Rodríguez (el Pelucas, gran capità) s’emocionaven portant la bandera de la Peña Solera. Es van deixar anar 11.000 coloms i 1.500 membres de diversos esbarts, a més d’interpretar algunes peces típiques del folklore català, van ballar la sardana més monumental després de la guerra civil.

El tresorer del Reial Madrid, Raimundo Saporta, va enviar una carta, molt en la seva línia, amb motiu de l’estrena de l’estadi: «El Madrid felicita de tot cor el Barcelona i Barcelona. Aquesta magnífica construcció és un exemple viu d’un poble que treballa i crea en bé de la comunitat. Tot Espanya té aquí una obra de la qual enorgullir-se».

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Després de tantes traves, el Camp Nou es va quedar amb una capacitat per a 97.000 espectadors. Chamartín, el temple madridista des del 1947, arribava als 100.000. Tot seguia al seu lloc. En el partit inaugural, el Barça es va enfrontar al Varsòvia, el campió polonès. A l’entrenador blaugrana, Domènec Balmanya, al veure tanta alegria, li va agafar una mica de por i va mussitar: «¿Què passarà si perdem?». Pepe Samitier liva fer l’ullet: «No et preocupis. Tot està a punt». I va somriure maquiavèl·licament.

 Eulogio Martínez va marcar el primer gol al nou estadi. Però això ja és una altra història.