Messi, sense paraules

El puto amo, amb perdó, va posar Mourinho al seu lloc. El puto cap, amb perdó, va deixar en silenci el Bernabéu, una altra vegada, i va deixar el Barça a l'antesala de Wembley (0-2), l'escenari on precisament va començar el rondo que ahir a la nit va deixar el Madrid en pilotes. El millor, el que no parla fora del camp perquè tot el que ha de dir ho diu amb la pilota, just al revés que Mou, a qui el que menys li interessa és la pilota, i que va acabar fora del camp, expulsat, va elevar com un àngel el discurs que havia llançat Guardiola i va empetitir el que sostenia el madridisme amb un altaveu tan gran com buit i que ahir ja va començar a ploriquejar per l'expulsió de Pepe. Messi és el cap, l'amo, del millor Barça de la història.

AMBIENT ENARDIT / Guardiola no parlava per parlar. Va ser valent i l'equip també. En aquell missatge, en aquella ovació que va rebre dels jugadors quan va arribar a l'hotel, es va acabar de gestar el que després es va viure sobre la gespa, mal tallada i mal regada, en un signe més del mourinhisme, l'estil que ahir a la nit va convertir el gran Madrid en un equip ple de covardia, a imatge i semblança de qui l'ha portat per un camí lamentable.

El madridisme va arribar pels núvols, traient pit, mirant el Barça per sobre de l'espatlla, com si un gol a la pròrroga de la Copa fos suficient per menysprear un estil i una identitat. En un ambient enardit, amb una excitació mai vista, el Bernabéu va viure un viatge a l'infern, un malson que creia que s'havia tret de sobre i que es prolongarà per tercer any. Només li queda una esperança i no és Mourinho: és el Manchester United, el possible rival el 28 de maig. Quina paradoxa, Mou, en mans de Ferguson, un altre dels seus enemics. Com tothom.

El partit s'havia acabat, i enmig d'una grada deserta que va començar a desfilar amb el cap cot quan Messi va dibuixar una altra obra d'art en el segon gol, se sentien els crits dels més de 3.000 culers cantant sense parar. L'himne del Barça, l'himne d'un club que ahir va tornar a mostrar al món sencer que juga com viu. Des del principi fins al final, sense ni un pas enrere, contra un Madrid amagat al seu camp, sense cap tret de valentia, a punt per firmar el 0-0. «A Cibeles, a Cibeles», ressonava a la grada, mentre Mou, l'amo caigut, el cap sense glòria, llançava un rabiós discurs de mal perdedor, amb greuges i més greuges. Algú que porta tot això dins no pot dormir tanquil. I ara, menys.

El Bernabéu s'ha llançat als braços de Mourinho, l'amo i alguna cosa més de la sala de premsa, de la grada, de la llotja i del camp, encara que allà, al terreny on més s'hauria de fer notar, prefereix callar i deixar que juguin els altres. A ell, el futbol només li interessa com un mitjà per guanyar, ell, ell i una altra vegada ell. L'estil, la història, el club i tota la resta, li importen un rave.

Notícies relacionades

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

El Barça de Flick treu bona nota

HONOR EMBRUTAT / Tota la seva xerrameca, totes les seves fanfarronades acaben quan entra en acció la pilota. Llavors, recula i es fica dins el cau, i amb ell, tot l'equip, a qui ha convertit en una espècie de secta, amb fonamentalistes com Arbeloa, que ha deixat de ser futbolista per exercir de soldat. I ja no diguem Pepe, sobreexcitat des del principi fins al final, i que ahir va pagar pel que no havia pagat en els duels anteriors. Sense cap, que és com juga normalment, va anar a buscar Alves, confiat en la butlla que havia tingut abans. Stark es va ficar la mà a la butxaca i entre la sorpresa general va treure la vermella. Quina una que en van armar! El Bernabéu es va posar en peu de guerra mentre Mourinho va iniciar el seu xou particular, amb un repertori d'aplaudiments, ganyotes, somriures irònics, més que suficient perquè l'àrbitre l'acabés expulsant.

Ja té el que li agrada, una coartada per justificar-se, i que ahir va portar més lluny que mai, embrutant l'honor i la samarreta del club que un dia el va acollir. Avui, no el suporta i dóna gràcies als que li van tancar la porta als nassos i van creure en Guardiola. Dimarts ni tan sols s'asseurà a la banqueta, però en el teatre del Camp Nou espera brindar-li una obra molt especial, la que acabarà portant el Barça fins a Wembley. Al final, l'equip es va contenir, en un gest de respecte pel partit que encara queda per jugar. Aquest serà el nou missatge de Guardiola i els seus. Que no hi ha res fet encara, tot i que Canaletes ja era una festa. És inevitable. Els culers poden pujar a un campanar i cridar: «Jose, ¿quina és la teva càmera?».