Gol de campió

Va fallar el que no falla mai, però va resoldre com sempre resol, en una d'aquelles aparicions que poden valer una Lliga. Sí, Leo Messi, una altra vegada, va marcar un gol que val moltíssim més que tres punts i que va saldar un dels pocs comptes pendents del Barça de Guardiola. Mestalla també ha caigut (0-1), un senyal més per afegir a l'historial d'aquest equip imparable. El triomf és un cop psicològic brutal, un desengany més per al Madrid, que avui ja sap que no té res a guanyar i molt a perdre. Surt a 10 punts i al davant tindrà el menyspreat Pellegrini, l'últimaamicde Mourinho, i el seu premi és seguir a 7, i seguir creient en el que sembla impossible.

Quan va acabar el partit, i després que en una zona de la grada plena de culers se sentissin tímids crits de «campions, campions», els jugadors es van abraçar al camp. No eren les abraçades de sempre, darrere d'aquell gest s'hi amagava el pessigolleig de sentir-se més a prop de la glòria. No ho diran, i Guardiola menys que ningú, però allà dins, al vestidor, flotava la convicció que guanyar ahir, era guanyar mitja Lliga. Els va costar, malgrat que tot podria haver estat més fàcil, i van patir, i van estar un esglaó o dos per sota de l'excel·lència. El normal davant de l'excepcional.

GOLS PERDUTS / Sota l'eterna pressió de Mestalla, un dels escenaris menys agraïts per al Barça, l'equip va aparèixer destensat. Amb un canvi de dibuix que va deixar fora Pedro, li va costar entrar en acció davant de la sortida més desbocada del València. Emery ja va jugar una carta abans de començar, i va deixar el camp sense regar, sec, sec, sec. Amb el jardiner de festa, la pilota rodava poc i malament, una molèstia per al toc, toc de Xavi, Iniesta i companyia, i qui sap si una de les raons que Messi protagonitzés una acció mai vista. Va fallar o més ben dit va deixar de fer tres gols en una mateixa jugada. Veure-ho per creure-ho. Després, se n'hi va escapar un altre, un mà a mà amb Guaita, una vaselina lleugerament alta, un gol fet que podia haver regalat també a Villa, amb qui va tenir fins i tot una petita discussió, i que hauria facilitat el camí. El necessitava, però no hi va haver manera.

El Barça va anar a més, mentre el València s'encongia, tot i que mai va acabar de trobar el punt al partit. Hi va haver peces que no van acabar d'encaixar. Adriano, per exemple, es va quedar sense parella, lliure, però va quedar en evidència i va deixar clar que no està a l'altura de la resta. És un altre nivell, encara que paradoxalment va resultar determinant en la jugada del gol. Mestalla va anar abaixant la veu, tot i que no van faltar els atacs de sempre a Catalunya i el lamentable càntic que s'està posant de moda insultant Shakira.

Passava el temps, el rellotge corria, i és fàcil imaginar que molts madridistes anaven fent el compte de la lletera. Però Guardiola, que va sortir poc de la banqueta per culpa de la lumbàlgia, segur que mantenia la fe. A aquest equip sempre se l'ha d'esperar. Tard o d'hora arriba i si no ho fa, mor en l'intent. I en aquesta carrera, Messi sempre arriba el primer. I va arribar.

Aquella sensació que tantes vegades ha acompanyat els culers veient el Madrid, aquella sospita que al final tirarà endavant, ha canviat de bàndol. Ara, és el Bernabéu on viuen desesperats davant un Barça indestructible.

Notícies relacionades

BCN, ¿obert en diumenge?

Vilanova: «Guanyar aquí suposa un cop moral important»

LA GUERRA DE 'MOU' / Així està Mourinho. Embogit. Està cada vegada pitjor. De queixa en queixa, de guerra en guerra. No s'havia vist mai, una actuació que deixa molt malparat el Madrid i que ja ha traspassat la frontera del ridícul. Ara és patètic, d'una poca educació i un menyspreu insuportables. Si era una estratègia, se li ha escapat de les mans. És com si el Mourinho de sempre ja no pogués controlar aquest altre Mourinho, a qui el Barça ha fet embogir i ha convertit en un paranoic. Cada cop que obre la boca obre una baralla, amb els de dins i amb els de fora. El món contra ell. I ho està aconseguint de debò. Enemics per tot arreu. L'últim, Pellegrini i, de rebot, tot Màlaga, que avui empenyerà des de la distància l'equip més que mai, desitjant queMou s'empassi les seves paraules.

El Barça ho veurà des de casa. Tranquil·lament, sense males paraules, sense guerres, sense fer el ploricó. Queda molta Lliga. Però des d'ahir a la nit queda més a prop.