Anar al contingut

REHABILITACIÓ D'INFRAHABITATGES

L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social

Voluntaris d'una fundació del barri de Pomar, a Badalona, reformen i fan mudances en pisos deteriorats de la zona

EL PERIÓDICO assisteix a la restauració de la casa molt degradada d'una parella de germans, un d'ells amb discapacitat

Manuel Arenas

L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social
L''Esta casa era una ruina' de les famílies en risc d'exclusió social

/

Una vivenda que cau a trossos, un grapat de voluntaris disposats a rehabilitar-la i una família en risc d’exclusió social necessitada. Aquest és el punt de partida del projecte 'San Martín de Porres', un dels voluntariats de la fundació Domus Misericordiæ Sant Josep, vinculada a la parròquia de Sant Sebastià del barri de Pomar, a Badalona (Barcelonès).

Els voluntaris de la parròquia de Pomar fan petites reformes i substitueixen mobles en mal estat per d’altres 

L’escena recorda a 'Esta casa era una ruina', aquell reality show en què a so de bombo i platerets es convertia una casa en condicions deplorables en un luxós immoble en un temps rècord. Però això no és un reality: és la realitat. Aquí no hi ha presentacions multitudinàries, ni interioristes, ni càmeres, ni cases luxoses. Aquí, a la vida real dels barris, hi ha un reduït grup de voluntaris que es limiten a fer petites reformes i substituir mobles en mal estat per altres de segona mà en condicions. ¿El propòsit? Dignificar la vida de les famílies més pobres de la quarta ciutat més poblada de Catalunya.

EL PERIÓDICO va assistir a un dissabte de reformes en uns baixos del carrer del Dipòsit de Badalona. L’habitatge pertany als germans Josefa (50 anys) i Joaquín (45 anys) Amaya –que demanen ocultar el seu rostre–, aquest segon amb una discapacitat, el tercer germà del qual va morir fa pocs mesos i la seva mare el 2004, circumstància després de la qual van adquirir la propietat.

Les parets del pis estan esquerdades, les portes atapeïdes de taques i els germans guarden la roba en maletes en comptes d’armaris. No obstant, "el pis està molt millor que la primera vegada que vam venir", emfatitza l’Alfonso Fernández, coordinador del projecte, que assegura que aquest és el cas que més l’ha impactat fins ara perquè "els germans vivien en unes condicions que feia por entrar-hi".

Dos voluntaris, l’Emilio i el José Enrique, pugen per la barana un moble per entrar-lo al pis dels Amaya. / MARTÍ FRADERA

Reparació de portes i armaris per a roba

Són les nou del matí d’un dissabte i els voluntaris han quedat a la parròquia de Sant Sebastià, des d’on parteix l’expedició. Mentre esperen, la Fani, veïna del barri, s’acosta a oferir un llit elèctric que li sobra, i l’Alfonso pren nota per veure a quina família encaixar-la. Després es reparteixen les tasques. L’Alfonso i el Juan Carlos s’encarregaran de les intervencions al pis; l’Emilio, la Pili i el José Enrique recolliran amb una furgoneta mobles d’una casa de Barcelona per portar-los al carrer del Dipòsit; i després arribarà la Yolanda, padrina dels germans, que els fa seguiment i inculca hàbits alimentaris i d’higiene.

Quan es tracta d’obres majors per treure humitats o fer habitacions, la fundació contracta una empresa externa

La reforma del carrer del Dipòsit és menor en el sentit que els mateixos voluntaris poden realitzar-la. Si es tracta d’obres majors per treure humitats o fer habitacions senceres, per exemple, la fundació contracta una empresa externa el treball de la qual avalua. "El que ens diferencia d’una empresa és que per a nosaltres això no és un treball material, sinó que hi ha una aportació espiritual", reivindica l’Alfonso en relació amb la vinculació religiosa dels voluntaris.

Mentre l’Alfonso i el Juan Carlos –tots dos dedicats professionalment a les reparacions– arreglen les portes deteriorades i posen miralls i cortines de dutxa als banys, l’Emilio i el José Enrique arriben des de Barcelona amb un petit armari perquè els germans hi puguin guardar la roba. Com a contrapartida, s’emporten amb destinació a l’abocador un sofà insalubre que, al trencar-lo a martellades perquè passi per les estretes portes, desprèn una reguera de paneroles que cauen a terra. Fins ara, per falta d’hàbits, els germans hi dormien malgrat comptar amb llits. "La primera vegada que vam venir a netejar vam haver de fer-ho amb màscares", assenyala el Juan Carlos.

Els voluntaris Emilio i José Enrique col·loquen el moble en una de les habitacions esquerdades. / martí fradera

Detectar necessitats com a origen del projecte

La Yolanda Rodríguez, la voluntària padrina dels germans, és una de les pedres angulars del projecte. Nascuda a Costa Rica i veïna de Barcelona, va conèixer fa uns quatre anys el mossèn Felipe Simón, rector de Pomar que s’ha proposat dignificar el barri i treure'l definitivament de les rèmores de la marginació en què va estar sumit fa dècades, quan els seus carrers van ser castigats per la droga i la delinqüència. La idea d’iniciar les reformes d’habitatges va sorgir arran que mossèn Simón conegués veïns que cada 15 dies anaven a la parròquia a demanar aliments.

"El mossèn em va dir que, acostant-nos a la gent que venia a demanar, podíem detectar les necessitats del barri", apunta Rodríguez. I així va ser: van aconseguir que aquestes persones els obrissin les seves cases per analitzar les situacions de cada família, i des d’aleshores un altre voluntariat, 'Oberts al barri', s’encarrega d’escanejar i prioritzar les llars on intervenir. A la parròquia s’ha creat també un menjador social, la 'Santa Cuina', un projecte que el Simón, que capitaneja els voluntariats, considera essencial perquè permet que les persones en risc d’exclusió social es socialitzin entre elles.

El voluntari Juan Carlos pinta una de les portes plenes de taques, fet que deixa veure l’abans i el després.  / MARTÍ FRADERA

"Em va impulsar a ajudar-los el fet de veure que si a mi, amb possibilitats econòmiques, ja em costa, imagina’t", explica una voluntària

Per començar com a padrina dels germans Amaya fa uns quatre mesos, reconeix la Yolanda, va tenir molt a veure el fet que estigués sensibilitzada per tenir un fill autista de 22 anys. "Em va impulsar a ajudar-los el fet de veure que si a mi, amb possibilitats econòmiques, ja em costa, imagina’t a ells, que només compten amb una pensió d’uns 300 euros per la discapacitat del Joaquín", explica la voluntària, la principal missió de la qual és estar pendent dels germans perquè, entre altres coses, vagin al metge o no es vegin obligats a demanar al carrer.

Per la seva banda, l’Alfonso recorda la importància que, quan hi ha una derrama important, els beneficiats aportin una contribució simbòlica dins de les seves possibilitats, ja que "està demostrat que quan les coses costen alguna cosa es valoren més". En aquest cas, només fa falta veure en quines condicions viuen per saber que els germans Amaya no podran aportar res. "Des que va venir la Yolanda estem una miqueta millor, tot i que en aquest pis continua fent fred", diu la Josefa Amaya, que va arribar a Badalona amb el seu germà quan tenia 11 anys. "¡A veure si ens sortirà un xalet!", fa broma el Joaquín mentre mira fixament com treballen els voluntaris. 

On no arriben els Serveis Socials

Una frase de l’Alfonso Fernández  defineix bé el projecte: "Intentem arribar on no arriben els Serveis Socials", amb els quals col·laboren a tota hora des de la fundació atenent actualment unes vuit famílies de Pomar. "Les assistentes socials em van posar en antecedents del germans i vaig poder comprovar com de complexa és la seva situació, sobretot pel que fa a la seva relació amb la poca família que els queda", ressenya la Yolanda Rodríguez. Les casuístiques a què s’enfronten a la fundació són diverses: des de veïns que estan sols fins a persones depressives o amb discapacitat, passant pels qui "no saben manifestar que ho estan passant malament". Segons el parer dels voluntaris, que treballen en xarxa amb els Serveis Socials badalonins i amb altres entitats com la Fundació Roca i Pi, la principal dificultat sol ser avaluar com les famílies en risc d’exclusió social estan gastant els recursos –habitualment pensions– que disposen.

Més notícies de Badalona en l’edició local d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Temes: Pobresa