Anar al contingut

GENT CORRENT

Felipe Simón: «Són invisibles: nosaltres passem i no els mira ningú»

Aquest sacerdot, juntament amb altres voluntaris, recorre els carrers de Barcelona a la recerca de persones sense sostre per ajudar-les

Manuel Arenas

Felipe Simón: «Són invisibles: nosaltres passem i no els mira ningú»

Laura Guerrero

Cada dos divendres a les nou de la nit, puntuals, es reuneixen a la parròquia de Sant Sebastià del barri de Pomar, a Badalona (Barcelonès), un grup d’uns 50 voluntaris. Entre ells hi ha Felipe Simón (Sabadell, 1972), el rector, que va arribar al barri fa vuit anys procedent de Sant Gervasi. Després de preparar equips de roba i menjar, el mossèn i els seus pugen a les furgonetes i es dirigeixen cap als carrers més oblidats de Barcelona, on ja tenen rutes assignades. Es divideixen en tres: uns al Paral·lel, altres a Drassanes i els últims a Sants. Allà, des de fa cinc anys, alimenten, acompanyen i ofereixen ajuda a les persones sense llar que troben al seu pas. 

‑¿Com van començar aquestes rutes?

‑Van ser l’avantsala de la nostra fundació, Domus Misericordiæ Sant Josep, el territori d’incidència del qual és el barri de Pomar. Aquest voluntariat, anomenat San Alberto Hurtado, va sorgir arran de veure a Barcelona molta pobresa, misèria i pèrdua de dignitat dels sensesostre.

‑Expliqui’m l’última ruta que van fer.

-Va ser fa dos divendres i vam acabar sobre la una de la matinada, però vam sortir amb el cor ple. Vam conèixer refugiats polítics de Somàlia i persones d’Armènia, Geòrgia, Rússia... i també catalans.

‑¿Quin tipus d’ajuda els ofereixen?

‑A part de donar-los roba i menjar, intentem parlar amb ells: això és el més important perquè tornin a recuperar el sentit de persones. Perquè són persones, no mobiliari urbà ni escombraries. També et pot passar a tu.

-¿I com reaccionen ells?

‑Mira, només que et sàpigues el seu nom, posen una cara d’alegria... jo faig la ruta del Paral·lel i sempre em trobo els mateixos als mateixos llocs, així que ja ens coneixem.

‑Quin drama.

‑La majoria és gent fixa que sap on dutxar-se, canviar-se de roba o menjar. Tot i que si van perduts, nosaltres els donem indicacions. Normalment, el que fem és derivar-los a Serveis Socials. També hi ha alguns temporals, com els estudiants que ens diuen: “Tinc 20 anys, m’he quedat sense diners i soc aquí”.

‑¿A quantes persones veuen cada nit?

-Podem veure uns 20-30 sensesostre en cada ruta. Tots ells són invisibles: nosaltres passem i no els mira ningú. Fins i tot quan estem parlant amb ells, hi ha gent que se sorprèn i ens mira com dient: "¿Què feu?". És una realitat pròxima, però alhora molt llunyana: normalment no parla ningú amb ells ni els coneix, només els veuen dormir.

‑¿Hi ha algun cas que l’hagi marcat?

‑Sempre recordo una noia de la República Txeca que em va explicar que se n’havia anat a dormir sola perquè es pegava amb una altra noia, amb qui vivia en una tenda de campanya a Poble Sec. Em va preguntar si era capellà, li vaig dir que sí i va replicar que era catòlica. Jo li vaig donar una estampa de la Mare de Déu i em va contestar: "Gràcies; avui no dormiré sola". A mi em va trencar el cor. Mai més no l’he tornat a veure.

‑Per acabar, parli’m de la seva acció a Badalona.

‑La resta de voluntariats que tenim són al barri de Pomar. Estem a punt de posar en marxa un menjador social a la parròquia i tenim un altre projecte de rehabilitació de cases de famílies en risc d’exclusió social. Algun dia ens agradaria tenir una llar on donar empara a persones sense sostre i fer cirurgia urbana al barri: intervencions artístiques en punts crucials per dotar-lo d’una identitat pròpia, com han fet a la Mina, perquè la gent de Pomar moltes vegades s’ha sentit marginada.