Anar al contingut

un antic abocador

Els últims habitants de la 'muntanya-abocador' de Badalona

Persones sense llar i en situació d'exclusió social se serveixen de la deixadesa del Parc de la Mediterrània per construir-s'hi una casa casa entre la runa

"Som gent ferida que hem trobat aquí la pau i la tranquil·litat", afirma el Jordi, que viu en una barraca feta a partir de materials reciclats

Anna Rocasalva

Els últims habitants de la 'muntanya-abocador' de Badalona

RICARD CUGAT

Daniel Quesada fa 20 anys que és el jardiner de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que s’ocupa de mantenir el Parc de la Mediterrània de Badalona, conegut popularment com el 'parc de l’abocador' i en el qual, tal com va publicar EL PERIÓDICO fa dies, hi ha un punt calent delictiu amb dos pous abandonats i diverses esquerdes perilloses a terra.

Després de netejar de preservatius, llaunes de refrescos i envasos de menjar una de les àrees de descans del parc, el Daniel s’atura per admirar el paisatge, tot i que sap que de seguida es tornarà a omplir d’escombraries. Perquè si la gent no els tira allà, la runa brota de les entranyes de la muntanya en un estrany recordatori del que aquest lloc va ser en la seva vida passada: un dels abocadors més grans del Barcelonès Nord.

Restes de la poda de plantes de marihuana que es troben periòdicament per tot el Parc de la Mediterrània / RICARD CUGAT

Propietat de l’AMB, el parc de la Mediterrània està a 200 metres sobre el nivell del mar, i això el converteix en un mirador esplèndid. Té una superfície total de 35 hectàrees, i és, per tant, l’espai verd més gran (i desconegut) de tot Badalona. Està delimitat pel cementiri de Sant Pere al nord, el terme municipal de Montgat a l’est, i el polígon industrial de Les Guixeres i el carrer Masnou, al sud i a l’oest, respectivament.

En els anys 70 i part dels 80 el parc va ser un abocador on s’acumulaven les escombraries domèstiques procedents de tots els municipis del Barcelonès Nord, cosa que el convertia en un lloc perfecte per lucrar-se amb la ferralla, traficar amb drogues i armes i punxar-se heroïna, segons expliquen a aquest diari alguns testimonis de l’època, la majoria veïns del barri limítrof de Pomar que van créixer amb aquesta llegenda negra.

Malgrat que a partir de l’any 2000 l’AMB va segellar els antics abocaments amb aportacions de terra i una massiva reforestació i va crear el Parc de la Mediterrània, hi ha un aspecte d’aquest lloc que s’ha mantingut inalterable. Al llarg de la història, aquest turó ha sigut el refugi de moltes persones que es van desvincular de la societat per construir allà la seva llar. 

Els “ferits” de la muntanya

El Jordi es lleva cada dia a les set del matí. S’arregla i, mentre s’escalfa el cafè en un petit fogó, aprofita per rascar-li la panxa ala seva gateta Lola, la nova incorporació a la família. Després, el Jordi –que prefereix no donar el seu cognom– renta els plats amb l’aigua de la pluja que emmagatzema en uns bidons, fa uns exercicis de gimnàstica i visita els seus amics del barri de Sant Crist de Badalona.

El Jordi té 60 anys i en porta 23 vivint a la parcel·la privada del parc, propietat de la família Arnús. En aquest turó, justament a pocs metres de la caseta principal dels Arnús, el Jordi s’ha anat construint una llar, amb materials reciclats de l’antic abocador –amb el qual va coincidir en el temps–, aprofitant els seus coneixements de quan treballava a la construcció. La seva barraca està assentada a sobre d’una gran roca, a la qual s’accedeix per un caminet estret. El sostre, fet amb portes de fusta, es camufla amb la falda de la muntanya. 

El Jordi es va construir la caseta a partir dels materials que trobava a l’antic abocador / RICARD CUGAT

Malgrat que al terreny no s’hi pot urbanitzar a causa dels desplaçaments de terra i que és il·legal viure-hi, el Jordi afirma que se sent segur, i a les nits, quan torna de visitar els seus amics –“la família que he escollit”, diu– no necessita cap llanterna per orientar-se. “La gent em pregunta com puc viure aquí, però jo no veig la meva precarietat; la muntanya m’ha curat”.

Abans de ser el llogater més longeu de la muntanya, les drogues, un acomiadament i un dolorós divorci el van portar a viure al seu cotxe fins que un conegut li va parlar de la parcel·la dels Arnús. “Vaig arribar aquí, vaig veure les boniques vistes i vaig pensar: aquest és el meu lloc”. Els tres primers mesos va estar dormint en una tenda de campanya; es llevava d’hora i començava a construir. “Vaig començar cavant una petita habitació sota terra i, alhora, l’abocador es va convertir en una font d’ingressos”, descriu. Hi havia dies en els quals guanyava fins a 100 euros al dia, recuperant metalls com el coure. I es va curar, afirma. Va deixar la droga i l’alcohol i es va fer vegetarià.

No obstant, al cap de poc de viure allà, un incendi va estar a punt de reduir la seva llar a cendres. “Un no sap el que és la por fins que sent el foc crepitar a escassos metres de la porta”, explica. Les flames pujaven per la falda de la muntanya, però un helicòpter dels Bombers va ruixar la cabana i va mullar el Jordi sencer, i li va salvar la vida. Va ser una experiència catàrtica i, des d’aleshores, el Jordi no se n’ha mogut. “Els qui han viscut o estan vivint aquí som gent ferida de la vida i aquí hem trobat la pau i la tranquil·litat que buscàvem”, conclou.

Però el Jordi no és l’únic llogater de la parcel·la privada dels Arnús. Al llarg de la història, aquest lloc ha sigut habitat per caçadors, la família Ginés, dues persones d’origen marroquí i, en l’actualitat, la caseta principal ha sigut ocupada per un veí del barri de Pomar, que prefereix no revelar la seva identitat.

Fa tres mesos es va trobar el cos sense vida de l’home que vivia en aquesta barraca a la falda del terreny dels Arnús / RICARD CUGAT

Fa tres mesos va morir un home que vivia en una barraca a la falda inferior del terreny. “El coneixíem pel nom de Bin Laden perquè vestia una gel·laba i tenia una barba llarga; em va saber greu la seva mort, ja que quan ens vèiem sempre em deia ‘bon veí’”, comenta el Jordi. Els serveis d’emergències van haver de fer un gran esforç per treure el cos del barracó, ja que el lloc és completament inestable. Encara es desconeixen les causes de la mort però, com diu el Jordi, “de vegades la solitud i la precarietat poden arribar a matar.

Caçadors, drogues i pous

Durant més de 20 anys, l’altre costat de la parcel·la privada on viu Jordi va estar ocupada per un grup de caçadors que tenien més de 400 gossos de caça en unes instal·lacions il·legals. El matrimoni Ginés, molt conegut al barri de Pomar, s’havia apropiat de la caseta principal del terreny dels Arnús i, en connivència amb la propietat, els cobrava un lloguer als caçadors, lucrant-se de forma irregular, segons expliquen diverses fonts a aquest diari.

El 2015, anys després de la mort del senyor Ginés, les pressions de diferents associacions de protecció animal i l’Ajuntament de Badalona van provocar la marxa dels caçadors, no sense abans enderrocar les barraques insalubres dels gossos, deixant tota la runa escampada pel terreny. 

Restes de les casetes dels gossos dels caçadors abandonades / RICARD CUGAT

Avui dia, la parcel·la està en una situació de total abandonament, amb restes d’escombraries de tota mena –incloses xeringues i restes de la poda de plantes de marihuana–, així com perilloses esquerdes a terra i un pou exterior que l’ajuntament, arran del reportatge d’EL PERIÓDICO, ha senyalitzat amb una cinta per “evitar accidents”. El consistori reconeix “estar a sobre del tema” perquè la propietat posi fil a l’agulla i netegi el terreny. Una cosa que, de moment, no està passant amb la celeritat esperada.

L’Ajuntament de Badalona ha senyalitzat el pou exterior de la parcel·la per evitar accidents / AJUNTAMENT DE BADALONA

A més, la precària caseta principal no es pot enderrocar a causa d’una sentència judicial, cosa que ha propiciat que, en aquests últims anys, hagi sigut ocupada per diversos individus amb antecedents penals. Entre ells, dues persones d’origen marroquí que, aprofitant el potencial d’aquesta zona aïllada, es van dedicar a la cria il·legal de gossos de raça potencialment perillosos. Segons fonts policials, també se’ls va trobar un quilo d’haixix, diversos animals de granja, coloms robats de diverses federacions i una gran quantitat de roba, especialment de nens, que la policia sospita que podria haver sigut sostreta per a la venda.

La caseta principal de la parcel·la privada / RICARD CUGAT

Ara, un nou llogater, el veí de Pomar, ha ocupat la barraca i dedica el seu temps lliure a netejar tota la zona. Ell millor que ningú entén la idiosincràsia d’aquest lloc perquè va créixer amb la llegenda negra del parc de l’abocador, i recorda quan els heroïnòmans hi pujaven a punxar-se en els vuitanta; o quan els famosos delinqüents ‘Vaquilla’ i ‘Torete’ venien "a amagar-se i a traficar per aquí". 

Membres de l’associació Vigilància Solidària pengen un cartell a la porta de la barraca principal / RICARD CUGAT

Amb l’ajuda de l’associació animalista Vigilància Solidària, que periòdicament patrulla la zona, el nou llogater ha tapiat el perillós pou que hi havia a la cuina de la caseta i ara prova de mantenir la parcel·la en unes mínimes condicions perquè els transeünts no tinguin cap accident. I, tot i que és conscient de la gran tasca que queda per davant, tant a ell com al Jordi els agradaria obtenir un permís de propietat per quedar-s’hi i custodiar aquest lloc perquè, tot i que és “una muntanya d’escombraries”, també és “un lloc preciós”.

Més notícies de Badalona en l’edició local d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA