Enric Calpena: «No sé si Cerdà es va imaginar que l'Eixample seria tan vital»

Algú que disfruta la ciutat a peu, que camina per Barcelona d’un barri a un altre com el periodista Enric Calpena, és difícil d’encasellar en un districte. És fill de les Corts, però va viure a Sarrià uns anys fins que el 1991 es va establir a l’Eixample. Va aprofitar una d’aquelles rehabilitacions que permeten lluir un exterior que parla d’història, però dormir, menjar i treballar amb el confort que la modernitat, la imaginació, el bon gust i els diners brinden. El que ell ens regala és una sublim classe d’història mentre rastregem els que són els seus itineraris més habituals.

Tot el que aquest professor de la Universitat Ramon Llull ha descobert en llibres, manuscrits i pergamins adquireix tres dimensions en qualsevol cantonada. A la de Roger de Llúria amb Diputació, Calpena ens col·loca al punt en què dos cavalls abatuts van ser la trinxera que Agustí Centelles va rescatar de la ignorància amb la seva Leica. «Era un fora d’òrbita», expressa el director del programaEn guàrdia!, de Catalunya Ràdio, referint-se al retratista de la Barcelona en guerra.

Carrers de batalla

«Centelles va canviar la perspectiva en la qual estava acomodada la fotografia. Ho va fer jugant amb picats i contrapicats», destaca Calpena. «Però, sobretot, estava allà mentre es produïen les barricades, els bombardejos de casernes, situats on ara hi ha blocs de pisos. Tenia els collons quadrats», sentencia. La càrrega històrica del barri on resideix flueix des de la memòria del periodista, impactat pel record de tantes morts als carrers per on ara anem de

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

compres.

Els seus relats ens acompanyen de camí al mercat de la Concepció i a la botiga de flors Navarro, on compra unes tulipes, que donen molta vida. Tanta com es respira a l’Eixample.«No sé si Cerdà es va imaginar que l’Eixample seria tan vital», es pregunta.«Encara que, en realitat, la gent va i ve de fer coses, però costa retenir-la. A Sarrià, et paraves a parlar en qualsevol racó i apareixien places, de sobte», compara. Però també confessa que ara a l’Eixample se sent bé, en un barri amb la seva manera particular de fer, familiar i amb una població molt més jove que temps enrere.