Roser Capdevila: «Voldria passar a la història com a cronista de la meva època»

Acaba de finalitzar un retaule per a una església del Pirineu, treballa en una versió gràfica de la Bíblia i manté un diari dibuixat del seu dia a dia. Amb 71 anys, la creadora de ‘Les Tres Bessones’, la sèrie d’animació catalana més internacional, viu per dibuixar: edificis, persones, fins i tot té un àlbum monogràfic amb les sabates d’amics i personatges coneguts.

–¿Li sembla bé que no parlem de Les Tres Bessones

–Molt bé. Però no en renego, ¿eh? Ja se sap que, quan entres en la voràgine de la televisió, la vida et canvia.

–Va néixer el 23 de gener de 1939, tres dies abans de la caiguda de Barcelona en mans franquistes.

--Sí, però vaig tenir una infància feliç. De l’única cosa que tinc mal record és del fred i dels penellons que ens sortien. ¡Les meves filles ni tan sols saben què són els penellons! Teníem molt poc però amb aquest poc fèiem molt; cada petita cosa era una gran il·lusió.

–A casa seva apreciaven la cultura.

–Sí. No vam tenir mai diners, però sí molta cultura. El meu avi va ser director del diariEl Matíi després de la guerra el van castigar. El meu pare és historiador i la meva mare parlava francès i anglès, una cosa molt rara en aquella època. Com totes les dones de llavors, es va quedar a casa criant els fills, tot i que va seguir llegint molt.

–No sempre es fomenta el do natural d’un nen. En el seu cas, sí.

–A casa, però a l’escola era horrorós. Dibuixar era un pecat. «¡¿Què estàs fent, Capdevila?! ¡¿Ninotets?! ¡¿Però què t’has cregut?!», em cridava una mestra que després trencava a trossos els meus dibuixos. A aquesta la vaig convertir en la Bruixa Avorrida deLes Tres Bessones. Tots els nens porten dins un art, una ingenuïtat, una cosa primitiva que perden quan creixen.

–Vostè va conservar aquella ingenuïtat.

–Costa molt, ¿eh? Aquí no hi ha gaire cultura artística i es felicita els nens quan copien les coses, no quan utilitzen la imaginació.

–Va entrar molt jove a l’Escola Massana, quan la majoria de noies anaven a aprendre a cosir.

–¡Amb mi també ho van intentar! Em van enviar a classes de cosir i brodar, però va ser un fracàs tan gran… Jo em considero bastant autodidacta. Hi ha professions, com el dibuix, que es porten dins. A més, la il·lustració ha estat tradicionalment un treball femení, perquè es podia fer a casa: amb una mà remenaves l’olla i amb l’altra dibuixaves, com Lola Anglada i Mercè Llimona.

–Però a vostè la casa familiar se li va fer petita de seguida.

–Vivíem a Horta i tot el barri se’m feia petit. Teníem la casa al carrer de la Rectoria: al davant tenia el vicari i el rector, al costat els avis, al carrer del darrere, les mestres... ¡Era un món tan petit i jo em sentia tan controlada! Als 17 anys vaig anar a Suïssa. Vaig estar un any a Ginebra, fent de minyona i cuidant nens. Allà no tenia ni el rector ni el vicari ni els meus pares, i tampoc em vaig alliberar gaire. Però aquell viatge em va ajudar molt a saber què era viure sola i a espavilar-me en la vida.

–La il·lustradora i escriptora Lola Anglada també va haver d’anar-se’n, en el seu cas a París. ¿Ha sigut un referent per a vostè?

–Era una gran dibuixant, però jo trobo que la seva obra és trista. Cada època de la vida i de la història de la humanitat té els seus cronistes. Jo als dibuixants els anomeno cronistes, perquè reflecteixen la societat i el moment en què viuen. Per mi, el gran cronista de la nostra època és Cesc; ell i Aurora Altisent. A mi m’agradaria passar a la història com una petita cronista de l’època que m’ha tocat viure. En tots els meus dibuixos m’he deixat guiar pel meu entorn:Les Tres Bessonessón les meves filles trigèmines; la Bruixa Avorrida és la meva mestra i, ara que ja no vaig en moto, trobo uns personatges fantàstics quan vaig en bus i en metro.

–Va deixar d’anar en moto quan la van atropellar, el 2005. La gent enviava missatges d’ànim a l’hospital i als diaris. ¿Era conscient que l’estimaven tant?

–En aquell moment no, perquè vaig estar 20 dies en coma, ha, ha, ha. No, de debò, estic viva de casualitat. Quan vaig reaccionar i em vaig adonar que estava viva em vaig quedar molt sorpresa. Molts amics il·lustradors havien penjat els seus dibuixos a l’UVI i també hi havia les fotos dels meus set néts. Sempre ho he agraït molt. Guardo gruixudes carpetes amb totes les cartes i elsmailsque vaig rebre. ¡Si em van trucar de la Casa Reial! El suport de la família, els amics i totes les persones anònimes va ser increïble. Va ser el que em va salvar.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿Segueix dibuixant?

–A vegades vaig al Cercle Artístic Sant Lluc a practicar el dibuix al natural i també m’agrada anar a la Biblioteca de Catalunya. Des de l’accident, la vista se’m cansa molt, però em costa parar. Per mi dibuixar és com respirar.