Juan Tamariz presenta 'Magia potagia' amb la seva dona, la maga colombiana Consuelo Lorgia

És el rei de les cartes. El millor mag del món en la seva faceta, en les distàncies curtes, tot i que ell, en la seva modèstia, només es veu el «més elegant i guapot». A Juan Tamariz, «andalús de Madrid», se’l rifen per tot l’orbe i cada vegada són més difícils les seves aparicions per Barcelona. Avui torna, quatre anys després, al Teatre Poliorama, ambMagia potagia, un compendi dels seus millors números, en companyia de la seva dona, la maga colombiana Consuelo Lorgia. Filla, germana i mare de Harry Potters de carn i ossos, ella sorprendrà el personal amb els seus dots telepàtics i els seus efectes visuals (amb levitació d’objectes) en una cabina espiritista, i ell tornarà a deixar a tothompasmaoamb la seva habilitat amb piques i trèvols, i el seu domini de les ments alienes.

Seran 15 nits irrepetibles, perquè aquest crac de l’il·lusionisme canvia cada dia el seu joc. «Porto al meu violí cinc hores d’espectacle, amb alguns efectes nous i altres de tradicionals, i vaig variant per donar-li frescor. Com al jazz, improviso segons les reaccions dels espectadors, que en realitat són especta–actors». Així, en un dels números, invitarà els presents a jugar al futbolí i predirà el resultat. «Podria ser riquíssim si fes quinieles, però no ho vull», diu de broma.

També ho seria si s’apuntés a aquelles milionàries partides de pòquer que s’organitzen per les Amèriques, però és un paio honrat. «Vam estar recorrent diversos casinos ensenyant-los als de seguretat algunes trampes. ¡Al·lucinaven!».

Les seves intencions, diu, són molt més humanes: «L’única moneda verdadera de la felicitat és l’alegria. Jo pretenc transmetre al públic la meva alegria i gaudi. Treure aquell nen juganer que portem dins i fer-lo disfrutar del miracle laic; d’aquella fantasia que no hi ha res impossible». Viu d’il·lusions i amb la seva simpatia s’ha guanyat les masses, però a ell no li va la partida de la fama. «No m’agrada la popularitat; prefereixo passejar per països com Colòmbia, la Xina... on puc anar en metro i burxar-me el nas».

Tamariz va estudiar física i cine, i tot i que els seus flirtejos amb les càmeres li han servit en la presentació dels efectes, la clau del seu ofici està en la psicologia. I a les seves venes. «Té sang de màgia. S’entrega totalment i és encantador», l’afalaga la seva dona des de fa dos anys, una maga capaç de fer aparèixer un equip de futbol en un estadi i de tallar persones. «Tenim estils diferents», intervé ell. «No és maco que em comparin amb Copperfield, són tècniques diferents, com no és comparable una pel·lícula intimista de Truffaut i una espectacular cinta de romans. A vegades l’efecte aparentment més senzill és el més complex, i al revés», declara l’il·lusionista, que acaba de ser guardonat, al congrés mundial de màgia de Pequín, amb el premi honorífic de Teoria i Filosofia.

Encanteris de lluna

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

A Juan Tamariz la nit no el confon. Al contrari: a la matinada se li aclareixen les idees i deixa anar tota la imaginació per inventar-se rutines per confondre el personal. «Ho porto als gens. La meva mare no se n’anava al llit abans de les cinc i a la meva filla Ana, que té una escola de màgia a Madrid, li passa el mateix. Per a mi, d’una a set del matí és l’horari perfecte per crear». De raons no n’hi falten: «Els bancs estan tancats, no hi ha sorolls ni trucades i em puc concentrar».

A aquelles hores ordeix els seus encanteris amb els quals, assegura, s’hi pot estar sis anys o més, però després no fallen. Ningú, però, és infal·lible. En la seva cita amb la premsa, dilluns just després de llevar-se, a les quatre de la tarda, sí que va errar. Havia anunciat que es cruspiria un periodista i tot just li va clavar queixalada. No va complir. Potser la pròxima vegada.