La grotesca deformació de la tele

La 2 de TVE ens ha regalat aquesta setmana l’emissió de la trilogia d’esperpentsMartes de carnavaldeValle-Inclán(La hija del capitán,Las galas del difuntoiLos cuernos de Don Friolera), producció que tenien guardada al magatzem, a l’espera de destí, des de finals del 2006. Aquest ha estat probablement l’últim treball televisiu de l’excel·lent guionistaRafael Azcona–mort el març del 2008– i que en companyia deJosé Luís García Sánchezva firmar aquest tríptic valleinclanesc. Un treball exquisit, amb una posada en escena cuidadíssima i un magnífic conjunt d’intèrprets, encapçalats perJuan Luis Galiardo,Juan Diego,Adriana Ozores,Paco Tous iPilar Bardem. Podríem discutir si s’ha encertat plenament en la sincronització del llenguatge teatral i el televisiu, que sóntemposdiferents. Podríem omplir diverses columnes com aquesta analitzant amb lupa la virtuosa complicació d’adequar l’univers deValle-Inclánal ritme que avui ens té acostumats la televisió. I probablement, entre tanta dissecció, potser no quedaria espai per ressaltar el més colossal d’aquesta producció: que davant un panorama televisiu en què les estrelles són xafarderesprinceses del poblei ratolinets engabiats dins barroeresratomàquies, una TV aposta insòlitament per una raresa: entendre aquest potentíssim i influent mitjà de comunicació també com un instrument de servei públic. O sigui, advertint a la ciutadania que, a més de criatures bàsiques en la història de la cultura espanyola, comBelén Esteban, oPaquirrín, també n’hi ha d’altres que mereixen una mica d’atenció, com és el cas de DonRamón María del Valle-Inclán, per exemple. I naturalment aquestes iniciatives, si no vénen de la TV pública, de cap altra TV poden venir. Es pot reflexionar sobre aquesta sensacional alegria que ens ha sobrevingut a tota l’audiència davant una TVE sense anuncis. Sembla un descans. Ho és. Però la fragilització que aquesta mesura comporta –no compensada per cap cànon o sistema de recaptació paral·lel– provocarà que la tele, entesa com a servei públic, desaparegui. DiuDon Estrafalario, al final deLos cuernos de Don Friolera:«Espanya és només la deformació grotesca de la civilització espanyola». Amb l’actual disseny televisiu, s’engrandeix la deformació grotesca.