Nous grups i antologies rendeixen culte al pop en català dels anys 60

Dies enrere, Núria Feliu lamentava, amb motiu de la reedició d’una desena dels seus discos, que de la música catalana dels 60 «només es recorda els Setze Jutges». Doncs bé, un nou front de grups, armat amb una onada de rescats de velles gravacions, s’ha proposat donar-li una alegria. El pop en català d’aquella dècada, ja sigui elyeyé, el garage o el pròxim a l’easy listening, el jazz vocal comercial, la bossa nova o la música lleugera orquestrada, és objecte d’una sobtada reivindicació.

Parlem de les primeres gravacions d’una adolescent Maria Cinta, dels epés de Lita Torelló, Les Germanes Serrano, Francesc (o Francisco) Heredero, Alícia Tomàs, Grau Carol, Lleó Segarra, Eurogrup, Nuri, Jacinta, Jordi Teijón, i de les obres iniciàtiques de Guillermina Motta (jutgessa infiltrada), Guillem d’Efak i la mateixa Feliu. També de les propostes, més pròximes al rock i el rhythm’n’blues, d’Els 4 Gats (amb un juvenil Quico Pi de la Serra), Els Tres Tambors (Jordi Batiste), Els Dracs, Els Xocs i Els Corbs.

Material que el temps ha situat en un escalafó inferior a la prestigiosa Nova Cançó. Els seus discos són objecte de caça i captura a les fires de col·leccionisme i hi ha llacunes informatives sobre els seus intèrprets. Però inspira artistes actuals com Angelina i els Moderns (grup d’Helena Casas, ex-Pomada, cantant de Conxita), Refugi (projecte paral·lel de Joan Reig, bateria d’Els Pets), Els Trons i Belda i El Conjunt Badabadoc. I té intrigat Òscar Dalmau, guionista dePolòniaiCrackòvia, entre altres ocupacions, reconvertit en el discjòquei Phil Musical. Dalmau ha coordinat l’antologiaPop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971), que publicarà el segell francès Vadim Music. Els seus responsables asseguren que el 80% de la tirada viatjarà al voraç i hiperespecialitzat mercat japonès.

FIRMES D’ELIT / El disc, que ofereix delícies comCiao ciao, versió deDowntowna càrrec d’Alícia Tomàs, iQuè passa amb els duros?(Get out of my life, woman, d’Allen Toussaint) per l’efímer Eurogrup, reivindica una manera de fer perduda en el túnel del temps. En aquella era anterior a l’aparició dels sintetitzadors, dominaven els frondosos arranjaments orquestrals a càrrec de músics de conservatori, incloent-hi professionals de prestigi com Antoni Ros Marbà (amb el pseudònim de Marc Blond) i Francesc Burrull. Entre els autors brillava la parella formada per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell.

«¡Els Burt Bacharach & Hal David catalans!», estima Dalmau. En matèria de textos, no era rar trobar la firma de Josep Maria Espinàs (Cançó del telèfon).

Davant de la militant Nova Cançó, aquests menús pop van ser acusats de frívols. «Són artistes que no tocaven temes polítics, ni volien arreglar el món. Hi havia una dictadura, però un país normal també havia de tenir els seus artistes de pop», defensa Phil Musical. Entre els nous grups hi ha actituds diverses. Helena Casas (Angelina i els Moderns), el primer disc de la qual reivindica Lita Torelló, Maria Cinta i Les Germanes Serrano, apel·la a la diversió. «Només em ve de gust cantar aquelles cançons. No queda bé dir-ho, ¿oi? És que no sóc historiadora ni periodista», reflexiona.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

PEDAGOGIA / Joan Reig, en canvi, confessa la «voluntat pedagògica» del debut de Refugi,Vestits nous, on Els Tres Tambors conviuen amb Coses, Guillem d’Efak i també amb tòtems com Raimon i Ovidi Montllor. Refugi va néixer amb el propòsit d’oferir recitals en instituts «per ensenyar el que era la cançó més enllà de Llach i Serrat». A Els Trons els domina la passió pel rock de garatge dels 60 i seguint la pista de 13th Floor Elevators van arribar a Els Tres Tambors. Després de publicar un epé de vinil fantasiegen amb un subtil acte situacionista: «Publicar un altre epé amb un disseny de Concèntric i deixar-lo a les botigues d’amagat perquè la gent cregui que és de l’època», trama el guitarrista Marc Argenter.

Els Trons tenen una cançó tituladaNo jutgis un disc per la seva portada, però Òscar Dalmau discrepa amablement. «A Edigsa i Concèntric funcionaven una mica com a Blue Note: el concepte visual era important». Aquí va brillar el tàndem integrat pel fotògraf Oriol Maspons i el dissenyador gràfic Jordi Fornas. «Veus una portada seva i penses: ‘El que hi ha aquí dins no pot ser dolent’».