Jaume Vallcorba: «Ser elitista no ho veig gens malament»

El doble aniversari ha enxampat Jaume Vallcorba treballant i no destapant cava. Encara que no li faltin motius per a la satisfacció.

–¿L’èxit d’Acantilado ha enfosquit l’antiga brillantor de Quaderns Crema?

–Ningú em pot acusar d’abandó. Si un mira els llibres de Quaderns Crema que es publiquen cada any veurà que no hi ha hagut abandonament, ni en nombre de llibres anuals, ni en la recerca de nous autors, ni en títols, ni en la recuperació de clàssics. El que passa és que el públic lector en català s’ha reduït els últims anys.

–Reparteixi culpes.

–Hi ha hagut atacs directes a l’edició en català amb la desaparició de la lectura en escoles i instituts. Probablement pel vici d’entendre que l’important és la llengua i no la literatura. A més a més, s’han donat extraordinàries ajudes públiques a la indústria editorial, sense pensar en el públic. Això ha produït una sobresaturació de títols.

–¿Per què ha triomfat Acantilado i en canvi Sirmio, una editorial que vostè va llançar als 80 amb una filosofia molt semblant, se’n va anar en orris? En aquell segell va descobrir, per exemple, Javier Cercas.

–N’hi donaré un altre. A Sirmio vaig publicar Novela de ajedrez, de Stefan Zweig, que a penes va vendre i que ara a Acantilado porta 11 edicions.

–¿Té alguna teoria sobre aquesta qüestió?

–Hi havia massa llibres universitaris al catàleg i avui un estudiant d’humanitats pot acabar una carrera sense haver llegit ni un sol llibre. Això ho he dit públicament davant de la ministra i no m’ha corregit, així que tendeixo a pensar que

és cert.

–Vostè, que ha estat professor universitari, ho deu saber.

–Vaig parar de divertir-me i ho vaig deixar fa quatre anys. Menys rector i dona de la neteja, a la Pompeu Fabra he sigut de tot. El creixement d’Acantilado pot ser que es degui a la meva dedicació actual a temps

complet.

–Al costat del seu nom hi sol aparèixer un adjectiu: exquisit.

–Si exquisit vol dir exigent, ho assumeixo.

–Però també pot significar elitista.

–Doncs ser elitista tampoc em sembla malament. Aquests últims temps sento parlar de la democratització de la cultura sense que ningú m’hagi explicat què vol dir. De moment, només he vist que serveix per intentar eliminar els drets d’autor. Jo entenc la cultura treballada amb esforç, la transmissió d’una tradició, adaptada com cal, a generacions futures.

–Un dels seus invents, el de la recuperació de clàssics oblidats, ha tingut molta fortuna en l’edició actual, molta gent l’ha imitat.

–Quan em vaig proposar editar les Memorias de ultratumba, de Chateaubriand, més d’un em va pronosticar la ruïna absoluta, i ara anem per la sisena edició.

–¿Quin ha estat la seva satisfacció més gran com a editor?

–Cada vegada que m’arriba un llibre acabat de la impremta: l’olor, el tacte... Però hi ha moments més brillants: quan has apostat per un autor i li donen un Nobel.

–Com l’hongarès Imre Kertész.

–Un autor que, per cert, no venia gaire. Que ara un escriptor nou com David Monteagudo, que va passejar els seus manuscrits per moltes editorials, s’hagi convertit en un best-

seller a la meva, és una alegria enorme, però hi ha llibres que he venut molt poc i n’estic extraordinàriament satisfet. Els tornaria a publicar demà. Les meves editorials es mouen en un subtil equilibri entre el que és comercial i el que és

cultural.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Però s’arrisca molt: aquesta tirada pels desconegudíssims autors centreeuropeus i de l’Est.

–El teló d’acer va ser real i encara vivim molt al marge del que hi passa. Però s’ha d’anar amb cura amb què anomenem minoritari. Una tumba para Boris Davidovich, de Danilo Kis, un dels grans autors del segle XX, ha estat reimprès, igual que Mi siglo, d’Aleksander Wat, una joia memorialística. Espero que els passi el mateix que a Stefan Zweig, un altre dels autors capitals, que ha hagut de purgar en la seva consideració haver tingut molt èxit. Jo voldria que en els meus llibres hi hagués ànima, la fonda veritat humana.