Josep Padró: «A l'abadia de Montserrat li falta un director de màrqueting»

El pis de Josep Padró (Bar-celona, 1946), al Paral·lel, és ple de llibres, fotos, records. Aquest catedràtic d’Història Antiga i Egiptologia, president de la Societat Catalana d’Egiptologia i director de la missió arqueològica catalana d’Oxirinc (nom d’un peix daurat al qual adoraven), disfruta amb la seva especialitat. Com tots els membres d’aquesta societat, inverteix les festes i vacances a excavar a Egipte. «És un plaer tocar les peces, un autèntic plaer».

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: la meva companya Rosa Massagué ens acaba de descobrir que Montserrat va tenir el seu propi Indiana Jones en la persona del monjo Bonaventura Ubach. ¿Què en sap de les seves aventures per tot Orient?

–Ubach va ser algú amb una enorme capacitat de persuasió, ja que va convèncer l’abat de començaments del segle passat perquè li patrocinés una doble missió: formar-se com a biblista i crear la Bíblia de Montserrat, i fundar el Museu Bíblic.

–Aquest poder de persuasió va arribar també a Egipte, ja que va convèncer la seva gent que li venguessin les peces.

–Això no era difícil. Tingui en compte que, fins als anys 50, tu anaves a Egipte amb diners i ho podies comprar gairebé tot. Ubach lamenta, als seus diaris, no haver tingut més diners per haver comprat autèntiques joies. El 1855, Egipte va crear el Servei d’Antiguitats, que és el que concedeix els permisos per a les excavacions, i el Museu Egipci, que controla la legalització de les peces. Ubach ho va adquirir tot de forma legal i, no només al museu, sinó també a particulars, ja que quan tu excavaves, et quedaves amb el 50% del que trobaves. Ara s’ho queden tot ells, tot.

–Aleshores, res del que hi ha a l’abadia de Montserrat és robat.

–Jo crec que res. Es parla amb massa lleugeresa d’aquestes coses. Els marbres del Partenó, que hi ha al British Museum, són comprats, com moltes altres peces d’enorme valor que hi ha al Louvre i a Berlín. Per això Egipte no les reclama, perquè li consta que van ser venudes. No així, per exemple, el bust de Nefertiti, la Reina del Nil, que sí que va ser robat o extret il·legalment d’Egipte pels alemanys, al descobrir-lo en una de les seves excavacions. Els museus de Londres, París i Berlín van firmar un document on asseguraven que no tornarien mai de la vida el que havien comprat legalment. Això els egipcis ho saben, per descomptat.

–¿Com sap que el que va adquirir Ubach és perfectament legal?

–Al realitzar el treball per confeccionar el catàleg de Montserrat, finançat per la família Uriach per a l’abadia, vam trobar un sarcòfag de l’Imperi Mitjà. Al girar-lo per netejar-lo, vam veure una inscripció: era el número de registre d’entrada al Museu del Caire. En un dels meus viatges a l’excavació que la Universitat de Barcelona i la Societat Catalana d’Egiptologia tenim a Oxirinc, em vaig acostar al Museu del Caire per conèixer qui havia estat l’amo del sarcòfag, i una conservadora em va dir en un perfecte francès: «És seu, totalment seu, aquí consta que Bonaventura Ubach el va pagar el 1922 i a molt bon preu. És una excel·lent antiguitat».

–Estem, doncs, davant d’un home que no sols era persuasiu, sinó que sabia molt bé el que adquiria.

–La col·lecció de Montserrat és amplíssima, molt representativa no només de la cultura egípcia, sinó també de les cultures antigues del Pròxim Orient. Tenen habitacions plenes de peces. El que hi ha exposat és, simplement, una petita representació del que tenen. Els hauríem d’ajudar a millorar la seva exposició. Més encara, jo crec que els aniria molt bé tenir un bon director de màrqueting, ja que la gent puja a Montserrat a veure la Moreneta i molt pocs s’acosten al museu. I fan mal fet.

–Ara no em dirà que tenen autèntics tresors desconeguts per a tothom.

–A part del que va adquirir Ubach, que tinc entès que va arribar fins i tot a pledejar, a l’Iraq, per alguna peça amb Max Mallowan, arqueòleg i segon marit d’Agatha Christie, no fa gaire van rebre una donació de Caja Madrid, que, al quedar-se amb la Banca Jover, va heretar una col·lecció de 103 peces, entre elles dos sarcòfags egipcis que van resultar ser, curiosament, de marit i muller, molt interessants, molt.

–És evident que necessiten un director de màrqueting, per descomptat.

–També tenen una col·lecció de teixits coptes, papirs i cranis de mòmies. I una pinacoteca catalana, amb excel·lents obres de Casas i Nonell. Més encara, tenen una cosa d’un valor incalculable per a investigadors i historiadors: una de les millors biblioteques d’egiptologia del món. Ubach va ser tan llest que, acabada la primera guerra mundial (1918), va comprar, a preu de saldo, les biblioteques que tenien les riques famílies alemanyes que es van arruïnar. Aquells llibres són una mina de coneixements.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Coneixements que vostès reforcen en les seves estades a Oxirinc.

–Treballar allà, tocar aquelles peces, ens produeix un plaer especial. L’únic que ens en podem endur és la documentació científica per fer avançar la ciència, el coneixement, ja que els objectes que trobem s’acumulen en un immens magatzem, que esperem que, algun dia els egipcis converteixin en un museu monogràfic.