Fascinant hipocamp

Vaig llegir fa poc un article apassionant sobre la funció que compleix una part del cervell, l’hipocamp, en les fallades de la memòria a curt termini –cosa que acostuma a passar a la gent gran com jo--.

La investigació segueix en fase d’experimentació, però ja ha cridat l’atenció del món científic especialitzat en neurogènesi. Els primers resultats obtinguts en rates i ratolins revelen que l’hipocamp fa un paper similar al d’un disc dur que registrés tots els nostres records i que, una vegada ple a vessar, ens anunciés, mitjançant una fallada a la «memòria a curt termini», el naixement de noves neurones que transferiran automàticament els vells records a altres llocs del cervell, on quedarien registrats com a «memòria a llarg termini», deixant així, en el disc dur de l’hipocamp, més capacitat d’emmagatzematge per a «novetats».

Confesso que això de les noves neurones reorganitzant el meu hipocamp i arxivant vells records en altres zones del meu cervell em va semblar fantàstic. En realitat, vaig pensar: mentre tots els records continuïn, què hi fa on estiguin arxivats; tard o d’hora els trobaràs si és que els necessites. De manera que, mentre la generació de neurones segueixi produint-se i, per tant, permeti que no minvi la curiositat (font de «novetats») viure serà fascinant.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Memòria i curiositat –indagar i saber– estarien, doncs, destinades a conviure a l’hipocamp, aquesta part del nostre cervell que porta nom de cavallet de mar. Fins aquí, aquesta reflexió em quadra. Però ¿què passaria si, per idiosincràsia o desànim, estigués mancada o em desentengués de la curiositat i m’importés tot un rave, inclosa tota la humanitat? ¿I si, en lloc d’anar emmagatzemant situacions viscudes i després recordades, les meves noves neurones patissin una cosa així com un curtcircuit i ja no em responguessin o em fallessin o simplement se’m rebel·lessin i es decantessin per retenir tan sols somnis, desitjos, fantasies, malsons, sensacions, sense agafar-se en fets concrets? Com Hannibal Lecter acabaria menjant cervells humans amb allada o m’uniria a la tribu de les gòtiques galàctiques i cibernètiques, però ¡que monòtona i avorrida seria la

vida!