L'home orquestra bretó, Yann Tiersen, va conquistar un Razzmatazz a vessar amb el seu so més expansiu

Potser cansat de ser relacionat amb la dolçor d’Amélie–la banda sonora el va fer arxifamós a nivell internacional–, Yann Tiersen va decidir fa uns anys intensificar el seu so i recuperar l’electricitat que el va animar als seus inicis; convertir-se en líder d’una banda de rock. El seu disc amb Shannon Wright (2004) iLes retrouvailles(2005) van anar en aquesta direcció i el pròxim,Dust lane(2010), és el cim del canvi, si hem de fer cas del que va avançar el dimecres 18 a la nit, a Razzmatazz, en un concert per al qual s’havien esgotat les entrades.

El geni del folk apocalíptic Matt Elliott va obrir la vetllada i es va sumar després a la banda de Tiersen, que inclou membres de Gravenhurst o Christine Ott, especialista en ones Martenot, intrument de música contemporània. Tiersen va aparèixer en escena sense aires d’estrella, amb unlookantiglamur i poques ganes de xerrameca. La primera, a matar:Count down, un instrumental primer planador i després tens, amb guitarres saturades i un crescendo com de Godspeed You! Black Emperor. Tota l’actuació es va moure en aquesta línia de bellesa caòtica.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

‘AMÉLIE’ EN CLAU DANCE / Indie rock apassionat a l’estil de Broken Social Scene (Til the end), híbrids del post-punk de Wire amb el shoegazingLarger than lifede M83 (Palestine), salutacions a New Order (The train) o Arcade Fire (Ashes)... El nou Tiersen resulta elèctric, expansiu i infinit. Els escassos temes més o menys familiars van arribar

–una intactaSur le fila part– en versions insòlites; vegeu la presa final del vals d’Amélieen clau gairebé dance. Respecte.